Massa màgia per ser agost

Diu la dita que a l’agost la dalla no té repòs. No serà pas enguany. Serà per la pandèmia, serà perquè tothom vol fer vacances o serà perquè Déu nostre senyor té un bastó que pica i no fa remor que sembla que no hi ha vida a Catalunya. I menys encara vida intel·ligent. La política catalana ha quedat erma de debat. Uns pel debat intern -que no és tal-, d’altres per mantenir l’equilibri en la ineficàcia, i els de més enllà tot esperant que Madrid solucioni tots els papers de l’auca.

El retorn a l’escola. Segur que fa setmanes i mesos que el departament d’Educació de la Generalitat està estudiant com fer-ho i les millors garanties per tothom. És impossible que sigui d’una altra manera. O el dia a dia contra el virus de la Covid-19 de Sanitat. Esclar que sí. I gràcies. Però això és gestió, no és debat polític. Debat polític és què fem amb les ocupacions de propietats privades (no feu trampa amb els desnonaments), o quin és el futur de l’energia en aquest país o com protegim els nostres ajuntaments del nou atac de l’Estat, ara via romanents.

Deia que hi ha qui espera que Madrid ho solucioni tot, i ja és qüestió de fe francament. Però el catalanisme, entès com a moviment polític que té Catalunya en origen i fi del seu impuls, està igual. Així com l’independentisme, catalanisme, tenallat en debats sobre puresa i extorquit pel sentimentalisme de la injustícia que viu el país. Poca força argumental i moltes ganes que la vareta de Harry Potter funcioni. Massa màgia ens cal.

Com a lectura estival he trobat una petita joia d’en Josep Pla que porta per nom ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’ (Destino/La Butxaca), en una notable edició de Francesc Montero. Són anotacions del geni de Palafrugell que van quedar fora de ‘Notes disperses’ sobretot i d’altres obres. Molt recomanable per la cruesa i, per tant, la franquesa. Sempre foteta i àcid carrega contra els dogmes de fe i els que no tenen raons al qui “convé que els arguments trobin en la mateixa naturalesa i en els sentiments la força que en si mateixos no troben”. I crec que ens trobem aquí, basats en sentiments. I considerant-me una persona sentimental -qui no ho és, oi?- considero que un cop escoltats els sentiments, un cop entesos, cal posar-se en marxa. Ja n’hi ha prou de melic. El sentimentalisme constreny, embafa i sobretot no deixa veure més enllà. És impossible avançar.

Si de debò hem d’arribar a Ítaca primer cal recordar que és una illa, que no hi arribarem a peu (no sé si algú cap caminar sobre l’aigua). Si la propera Diada de l’11 de setembre no som el pertinent milió de persones al carrer caldrà pensar què hem fet malament i tornar a escoltar als catalans i catalanes. Perquè l’evolució dels seguidors de l’independentisme no és ni serà exponencial. Per fer aquest cim cal passar per un coll ben farragós encara. I les últimes passes, que sempre es fan eternes, es fan a poc a poc. I amb aquella ràbia i esperança que dona veure la punta de dalt, sabent que cal esforç. I aquí del que estem parlant és de polítiques concretes.

El 2014 Escòcia va fer el seu referèndum amb garanties. L’independentisme va perdre amb el 44,7 per cent dels vots. Ara les enquestes diuen que traurien el 55 per cent. Com han arribat fins aquí? Doncs fent política i polítiques sense perdre de vista el cim i sense presses.

Article publicat a Nació Digital

​Pensant (seriosament) en les municipals

Ja està tot inventat. L’alcalde té la culpa de tot, però és el nostre home/dona. “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar“, deia l’alcalde de Villar del Río a Bienvenido, Mr Marshall, la genial pel·lícula de Luis García Berlanga i amb Pepe Isbert fent de Don Pablo, el batlle del poble metafòric. És un discurs hilarant i repetitiu en què l’alcalde no pot donar cap mena d’explicacions sobre un fet que no en té. En el cas de la pel·lícula és que una comitiva d’americans que havien mostrat interès en el seu poble al final no hi fan parada. Era la manera de parlar a l’Espanya de llavors sobre com el Pla Marshall dels Estats Units, que permetia reconstruir Europa, passava del règim de Franco. Això era llavors, i ara una mica també.

No és qüestió de censura, de presos polítics, de justícia teledirigida, de poder corromput i casta podrida. No és només això. Una de les coses que més debilita és no saber la força que tens. Aquest és el moment català, endormiscat a l’agost, recuperant forces per tornar-hi per la Diada. Sempre és així. Deu ser cosa del seny i la rauxa. En tot cas, la força del sobiranisme no rau en les tertúlies de ràdio, en les notícies interessades dels diaris ni tan sols en els articles d’opinadors espavilats. La segona llei de Newton indica que quan sobre un cos s’aplica una força, aquest adquireix una acceleració el valor del qual és directament proporcional a la força aplicada i inversament proporcional a la massa del cos. Resumint: si els sobiranisme pot arribar a fer por o si té sentit com a sobiranistes, és per la força dels vots. La xifra.

I l’única manera que es coneix de comptar vots es dona a les eleccions. I el sobiranisme haurà de tenir paciència. L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, cada cop que ve a Catalunya -sobretot darrerament- ho diu ben clar: “Què us penseu, que ho fareu en dos dies això? Nosaltres portem més de cinquanta anys”. Per no parlar del Québec. Esclar que tenim pressa. Molta. L’acció de l’estat espanyol ja és inequívocament contra Catalunya. Després d’anys sense tenir Estat estem amb un Estat en contra: no només pels presos polítics o per tenir el president del país a l’exili. Els catalans, tots, patim el dèficit d’inversions públiques i socials. Tots.

Mentre es parla de primàries amb tota una sèrie de condicions potser caldria ser pragmàtic. Cal tenir en compte forces que aglutinin, com la Crida, i d’altres. Cada cas és un món i l’autonomia local i tot allò que ja sabem. Però el que és important és guanyar i no restar. Al poble A potser val la pena fer llista conjunta, però al poble B potser cal donar suport a l’alcalde o alcaldessa que ja és independentista. A més, cal tenir en compte que caldrà tractar el fanal, la piscina i les escoles bressol en la campanya de les eleccions municipals, que ja veurem que comença molt abans de Nadal. I és que és la primera ocasió que tindrem de votar i de comptar vots. També a les europees. I al sobiranisme només li fa bombejar la sang guanyar a les urnes, vots com globus vermells i alcaldes i alcaldesses com leucòcits. La mala salut de ferro del catalanisme i del nacionalisme català ha de poder ser base per poder guanyar les municipals. Si no és així penseu en Pablo Casado i Albert Rivera ballant una polca de celebració.

Article publicat a Nació Digital

Sense cervesa?

No vull ser escatològic, però tenim un problema amb els gasos. L’escassetat de CO₂està començant a passar factura a Europa. La manca de diòxid de carboni està afectant indústries tan diverses com la de la carn o la cervesa. Fins i tot Coca-Cola va haver d’interrompre l’activitat de la seva planta embotelladora al Regne Unit. “És la pitjor situació de subministrament que colpeja al negoci del diòxid de carboni en dècades”, diuen els entesos. Però què està passant amb el CO₂? És el nou forat de la capa d’ozó?

El consum pic del fertilitzant és a l’hivern de l’hemisferi nord, així que les companyies químiques redueixen la producció segons s’aproxima l’estiu. També, els baixos preus de l’amoníac actuals no ajuden a incentivar la producció. És un cas de molt mala coincidència, ja que hi ha moltes plantes tancades i la demanda de begudes està disparada pel Mundial de futbol. Està clar que l’escassetat de CO₂ afecta directament els productors de begudes. Heineken i Coca-Cola van haver d’interrompre la seva producció. Aquesta insuficiència de diòxid de carboni també perjudica el sector alimentari.

L’escorxador més gros d’Escòcia va haver de detenir les operacions per l’escassetat de gas la setmana passada. Quality Pork Limited (QPL), que manega una producció de 6.000 porcs per setmana, va deixar d’operar dimarts perquè es va quedar sense CO₂ utilitzat per atordir els animals abans de sacrificar-los. QPL planeja enviar prop de 1.000 porcs a una altra planta prop de Manchester aquesta setmana, però els operadors diuen que altres escorxadors també s’enfronten escassetat de diòxid de carboni. Tranquils, és una emergència mundial, però està previst que al juliol tot es recuperi, els porcs i les cerveses també: podrem veure tranquils el futbol.

Article publicat al setmanari Ripollès

Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.