El consumidor idiota

Dilluns, primera hora, tot escoltant la ràdio. Una tradició que no hem de perdre a Catalunya, una que m’agrada molt, és que els conductors matinals ofereixen una editorial llegida en primera persona. Posant la cara, aportant la veu, dient el que es pensa. I sempre he volgut creure que un cop situat aquest pensament, el programa s’ha de desenvolupar tot desfullant aquesta idea. Unitat de missatge, 360 graus.

Doncs bé, l’altre dia, mentre anava amunt i avall, fent les coses que tots fem per casa a les vuit del matí si encara hi som –o bé, si ets de camí, quan escoltes més fort per veure què diuen– em vaig quedar amb el cul tort. Escoltant atent una d’aquestes editorials carregant contra la falta de responsabilitat de la classe política catalana, per què trigaven en pactar els ‘guanyadors’, per què els altres no ajudaven amb la gestió de la pandèmia… “Coi, comencem forts la setmana”, penses. Però un cop baixa el teló de l’opinió, de la fàtua, de les taules de l’aliança que em llença el locutor/a, què ve al meu petit cervell obert a escoltar? Sí, “doncs ara parlem dels triomfadors dels Globus d’Or”, tal sèrie, tal actriu, tal presentador.

Com? Després d’aquesta grandiloqüència, d’aquest estar per sobre del bé i del mal perquè som periodistes i això és el que hem de fer, em veniu amb uns premis de sèries de tele per cable? La dignitat cada cop és més efímera. Vagi per endavant que sóc gran seguidor de les sèries i del cinema. Però per anar pel carrer, per ser un bon ciutadà, els Globus d’Or no estan en la llista de les cent primeres prioritats. Em vaig quedar astorat. Vaig treure la ràdio. Esbufegant i mirant al cel. El meu dret com a consumidor, l’autèntica democràcia. Si seguís escoltant estaria donant per bona aquesta incoherència, aquesta mala praxi. Ep, que ja entenc que al matí cal contingut picadet i que la gent a primera hora no estem per escoltar debats sobre Arendt o Heidegger, però podem anar més enllà dels jocs de paraules i de les tertúlies sobre tertúlies i de parlar de què fan a la tele.

Hi ha algun notable esforç a la ràdio i a la televisió del nostre país per fer informació i entreteniment de qualitat i sense prendre el número a l’oient o espectador, al consumidor. Si es tractés d’un anunci podríem parlar de publicitat enganyosa. Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

En el seu llibre The Night of the Gun el famós redactor de mèdia del New York Times, David Carr, que va morir ara fa sis anys, deia: “Tots caminem per aquesta terra sentint que som fraus. El truc és agrair i esperar que el ball no acabi aviat”. Si sabem que som mentida és senzill poder seguir omplint les hores. Però llavors, si us plau, no em vingueu més amb grans consideracions, prepotència ni sopars de duro. El periodisme pot ser entreteniment, ho ha de ser, però sobretot ha de ser veritat. I per ser veritat ha de ser coherent. Espavilem, perquè el ball ha de ser llarg.

Article publicat a Mediacat

No feu cas dels experts

És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts. De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Article publicat a Mediacat

La puta pluralitat

La llista de paraules que estem pervertint comença a ser vergonyant: “consens”, “moment històric”, “procés” i per sobre de tots els mots violentats hi trobem “pluralitat”. Pluralitat vol dir ser més d’un. Sí, perdoneu per anar subratllant obvietats però vivim moments atrafegats i estúpids i cal fer-ho i és de justícia. Prou de ser plurals! L’eufemisme de no tenir criteri ni opinió. No tots pensem igual, no cal laboratori. Dos catalans junts fem tres opinions. “Jo només faig de transmissor del què pensen altres”, ens diuen els periodistes avui en dia. Bé, em refereixo a espais d’opinió o el gran caos que en aquest país anomenen tertúlies.

La tertúlia tot ho pot. És barat. Però mai com fins ara el cost i el valor havien anat tant de la mà. Opinió exprés i prejutjada. Una cosa és la broma de portar expolítics a la ràdio (Terribas) i altra cosa és ja institucionalitzar exconsellers (curiosament del tripartit d’esquerres) en programes de la Corpo. Ei, que són persones. I que saber què pensa sobre fets d’actualitat qualsevol membre més o menys actiu de la nostra classe política està la mar de bé. Però prou de fer passar bou per bèstia grossa. No tots pensem igual. No cal que ens ho facin empassar com si fos el xarop de la tos. Ja decidiré jo!

Sí, a Catalunya som més plurals que a Madrid. Fantàstic. Abracem-nos! Som collonuts, però tant posar aigua al vi, al final, no hi ha qui es begui el cataplasma. Al diccionari la segona veu per la paraula “pluralitat” vol dir majoria. No vol dir tothom. Cal sentir què pensa tothom? Sí, segur. Però no tots a la vegada. Ja fa anys que els professors de les anomenades facultats de Comunicació adverteixen del soroll. Doncs a casa, molt soroll per a res.

La puta pluralitat és l’escut de la nostra covardia. Sí, puta, perquè és una actitud mesella i venuda. En el moment més transcendent de la història política d’aquest país (sigui per la independència si sou “indepes”, sigui per la revolució social si sou “colauistes” o “cupaires”) cal saber l’opinió dels periodistes i de les empreses també. Mulleu-vos! Estic en contra de l’objectivitat.

“Tele 5 és la televisió més plural de Catalunya”. Aquesta frase tan inexacta no té ni una setmana i no la va dir Paolo Vasile o Xavier García Albiol. No. La va dir David Pérez, diputat del PSC (partit que fins a 2010 era hegemònic al nostre país) i veterà de la cosa. És avui encara més un desig que una realitat, però parem compte. Cal recordar que TV-3 i Catalunya Ràdio basaven (en passat) el seu lideratge en la qualitat. Cal recordar als nostres polítics que cal dotar d’instruments (del tipus que calgui) a la ràdio i tele pública. Perquè ni som ni serem un país normal.

La borratxera de pluralitat que tenim és esgotadora i embafant. És extemporani pretendre jugar amb la baralla de cartes de l’oasi català quan som al món real del segle XXI de Twitter. Al món de les xarxes socials i en el que els noms propis tenen cada cop més importància, a la vegada que moviments que pugen tan ràpid com s’estimben. Ser plurals hauria de ser poder fer fotografies crítiques de la realitat i no pas col·leccionar fotos de carnet.

Article publicat a Nació Digital