Vacances d’estiu, ja?

Pateixo una maledicció. Diran que sóc un tafaner, un xafarder, un curiós, un xafarot. Potser sí, però sobretot tinc un do, que no sé si és bo o no. Enganxo quasi totes les converses del meu voltant. Ja he escrit sobre alguna conversa a l’autobús. I no cal que faci un gest, tinc un radar de 360 graus, orbital, total. Sóc com un tros de cinta d’enganxar pols i brutícia. La pràctica totalitat dels diàlegs no m’interessen. Són absolutament inanes, innocus i quotidians. De vegades se m’escapa un somriure revelador, però sovint ningú s’adona del meu superpoder.

No us espanteu, tot sovint, i cada cop més a mesura que se m’emblanquina el cabell, desconnecto a voluntat. Ment en blanc i només el soroll del vent entre els arbres. Doncs l’altre dia dinant sol en un bar de menú (hi ha poques coses millors) vaig ser inevitable testimoni d’una conversa que va ser una classe magistral. Una lliçó d’enginyeria vacacional. Podeu mirar la part de dalt del setmanari i veure-ho que estem al novembre. Els interfectes estaven valorant les vacances d’estiu. Però no en genèric, dies ja fixats! I el pitjor de tot és que es queixaven que alguns companys s’hi havien oposat. Que s’han de cobrir els quadrants, que ningú quedi sol, que no hi hagi descoberts. Vaja, sentit comú. Però la cosa és que “jo ho he demanat primer”, deia un senyor, i es vantava d’haver guanyat i per tant que ‘de facto’ les vacances li serien concedides.

En la gestió de les vacances és on molts caps moren fagocitats per la insídia i la mala llet. I si ets un treballador ras és quan comença la lluita ferotge, animal i desacomplexada. A sac. Perquè la teva dona et diu que aquells dies són sagrats a Blanes, i perquè els nens tenen les colònies. I llavors arribes al despatx com un bou. I ni solidaritat obrera ni ‘parides’. Ens preocupa tot molt, fins que ens arriba a casa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

L’èpica incòmoda de Dani Pedrosa

A Cheste, en la seva darrera cursa a la màxima categoria del motociclisme mundial, Dani Pedrosa va quedar cinquè. Té mèrit perquè va ser un supervivent enmig d’un tifó. Una metàfora de la seva carrera, plena de triomfs (3) i de tants campionats (tres, entre 2003 i 2005 en 125 i 250 centímetres cúbics) com subcampionats. Acabava una temporada vana per al campió de Castellar, l’únic en els seus 13 de MotoGP al que no ha trepitjat el calaix (onzè del Mundial 2018, amb 117 punts, menys que mai). Per contra, val a dir que un eufòric Pol Espargaró va quedar tercer –que suposava el primer podi de la història de KTM– i la seva actitud és una altra. De Pedrosa sempre se n’ha fet mala premsa. El motiu és que no li agrada la premsa, i els mitjans en això són criminals: o amb mi o contra mi, i si et posen la creu, doncs no parlaran bé de tu.

Pedrosa desprèn una èpica incòmoda, melancònica, interior. El de Castellar és un dels pilots més tècnics de la història. Sense Pedrosa no es pot entendre Marc Márquez. Quina manera de repetir corba rere corba, frenada i accelerada, cops de maluc i embragament suaus. És i ha estat una bèstia, que domina les seves emocions, i això no ven. Poques polèmiques i sempre parlant a la pista. Un home artesà de les motos, com el seu mentor Alberto Puig, amb fúria continguda.

Ni en el seu adeu es va deixar portar pel cor, ell no és així. No ho explica. Respecto aquells que no volen explicar-ho tot. Va merèixer guanyar un títol, va ser la frase que més es va escoltar al pàdoc de Cheste, on a partir d’ara ja exercirà com a provador de KTM, després de quedar sense buit en MotoGP. I realment va estar a punt (subcampió el 2007, 2010 i 2012), tot i que ja fa temps que va perdre el pas en la categoria reina, malgrat seguir sempre a lloms de la millor moto de la graella, l’Honda amb la qual Marc Márquez es va fer incontestable. Sigui per les lesions –que n’hi va haver i greus, des dels turmells en els seus inicis fins al braç dret, aquest mateix 2018–, per la mala fortuna, per un físic inadequat o per la falta d’inspiració en les hores de la veritat.

I li ha quedat una mica de rancúnia. Sense desenganxar-se d’aquest to gris i ple de fer, va dir en el seu comiat: “Em va resultar estrany que aquests dies tots em diguessin paraules boniques, hauria estat molt bé que hagués estat més sovint”. I té raó. Les societats, els grups, només fan que sumar-se a aquells tipus de lideratges que són bidireccionals. Pedrosa no regalava empatia i no en va rebre. Això el va fer incòmode pel gran públic, quan guanyava no els feia aixecar de la cadira. No com Márquez, Rossi, Doohan, Schwantz, Spencer o Pons. No emociona, però ha estat un autèntic enginyer i un pilot quirúrgic, cada volta igual que la d’abans, el mateix traçat, sempre esgarrapant al rellotge. No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani.

Article publicat a El 9 Magazín

Borratxos relatius

Aquest és un article que serà avorrit per pamfletari. Parlaré de l’alcohol perquè cal fer-ho –és el pa nostre de cada dia– i perquè ara es notícia per un estudi que ens explica que un de cada cinc joves catalans s’han emborratxat en el darrer mes. A banda, cal recordar que un 10% de les persones entre 15 i 64 anys beu cada dia. És el mateix fer una canya per dinar que engatar-te cada cap de setmana, o no?

Tornem-hi. Un de cada cinc joves s’han emborratxat l’últim mes. Ho alerta el Departament de Salut, que vol conscienciar tota la societat del paper que cadascú té per prevenir l’alcoholisme amb la campanya “L’alcohol és responsabilitat de tothom”. I fan santament. És un problema de tothom, una qüestió esfèrica, toca per tot i a tothom. I les dades, sempre avorrides i sempre lluminoses, són palmàries. El Sistema d’Emergències Mèdiques atén 79 joves cada cap de setmana per culpa de les borratxeres. De fet, 50 persones necessiten cada dia, de mitjana, assistència mèdica per haver begut massa.

El consum d’alcohol al món va causar la mort de 3 milions de persones el 2016, ja fos per accidents o per malalties digestives, cardiovasculars, infeccioses i càncer. Serà per la nostra cultura o per la nostra moral hedonista, però a Catalunya l’alcohol és present. El 9,8% de les persones entre 15 i 64 anys (16% en homes i 3,5% en dones) beuen alcohol cada dia i només el 9,1% (7% en homes i 11% en dones) es declara abstemi. A més, gairebé el 6% de la població en aquesta franja d’edat (7,3% en homes; 4,6% en dones) afirma haver-se emborratxat alguna vegada en els trenta últims dies i el 15% (19,8% en homes; 10,3% en dones) ha tingut almenys en l’últim mes un episodi de binge drinking –quina paraulota– o ingesta elevada de begudes alcohòliques (cinc o més en el cas d’homes i quatre o més en les dones) en un període de dues hores en una mateixa ocasió de consum. Una bufa mensual, és poc o molt? Quan era més jove crec que era més sovint. En tot cas, 50 persones ateses al dia de mitjana per intoxicacions d’alcohol semblen massa. Som uns borratxos relatius, i no vull relativitzar.

Les dades per si mateixes espanten una mica: el 21,1% (19,5% en homes; 22,8% en dones) s’ha emborratxat, especialment durant el cap de setmana, i el 27,4% (28,2% homes; 15,9% dones) ha tingut almenys un episodi de binge drinking durant l’últim mes. A més, en aquests episodis de consum intensiu d’alcohol, sovint es consumeixen també altres substàncies, especialment el cànnabis.

L’última dada que pot espantar, i que segur que fa pensar és aquesta: l’alcohol és la substància amb més demandes de tractament –per part de 5.952 persones, el 43,39% del total– en els Centres d’Atenció i Seguiment a les drogodependències (CAS) i també la que causa més danys a tercers. Ser responsables de les nostres accions és el tema principal, també amb l’alcohol, o amb la conducció. Estar informats és una obligació que seguim com podem, tenir por no és una opció intel·ligent. Viure és prendre partit, patir el risc. Que el seny ens acompanyi, amb moderació.

Article publicat a El 9 Magazín

8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat

Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital