Infertilitat: buscant culpables

El dia 4 de juny és el Dia Mundial de la Infertilitat (això dels dies mundials o dies temàtics potser caldria revisar-ho, perquè sovint ha passat de ser un moment per prendre consciència d’una qüestió rellevant que passa desapercebuda a acabar sent un moment de ‘postureig’ màxim i de donar suport moral via xarxes socials a la causa que toqui). La infertilitat. No poder tenir fills. Un drama autèntic. Persones que veuen que un dels seus somnis, un de quotidià, és impossible. I que entren en una muntanya russa emocional, psicològica i econòmica de terrible magnitud. A més, es pressuposa també que per ser mare s’ha de tenir parella, cosa que potser es podria afinar més hores d’ara.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva. No poder tenir fills té múltiples causes. Als mitjans, el que s’ofereix són dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada. De fet, algunes imatges que il·lustren aquests branded content són feridores, com la d’una clínica que ofereix ajuda psicològica i aporta una imatge d’una dona mirant una prova d’embaràs negativa. És terrible.

Hi ha publicitat encoberta més intel·ligent, propositiva, del tipus: “La teràpia genètica permet tenir una salut personalitzada”. A la hi apareix un catàleg dels sospitosos habituals, del càncer a la infertilitat. Hi ha molts exemples d’aquests més elegants, a tots els mitjans. No són bruixots ni tarotistes, però es basen en la urgència del desig més íntim de les persones. I tot plegat és una col·lecció de silencis incòmodes, d’eufemismes i d’hipòtesis. Les desgràcies passen als altres, ja ho sabem.

Diabetis, síndrome d’ovari poliquístic, endometriosi, hiper i hipotiroidisme, fins i tot la celiaquia apareixen en aquest catàleg maleït. Com si fos una llista de la compra. I no és just ni exacte tractar per igual totes les causes però sobretot el que és salvatge és la llista de solucions. Com més a prop d’una clínica privada de fertilitat –he trobat un ‘atelier de benestar’–, més senzill sembla que és lliurar-se d’aquest sofriment.

És destacable algun intent per tractar la qüestió com en aquesta edició del programa Tabús de TV3 que, tot i que potser obre massa el diafragma, és d’agrair que tracti el tema. És la televisió, sobretot Televisió de Catalunya, qui més ha tractat la qüestió, i també Catalunya Ràdio en té algun exemple, coses de les emissores públiques. Els mitjans escrits són més permeables a la publicitat més o menys encoberta i això fa que sigui més complicat trobar-hi articles genuïns sobre la qüestió de la fertilitat, i sovint amb una perspectiva més científica que social o humana.

Informar de les causes és un bon exercici de periodisme diguem-ne científic i del periodisme en general. Dades i context. Perquè un dels perills és que les dades i la informació sense interpretació donin pas a la creació de mantres, com per exemple, el que diu que els homes som menys fèrtils avui que fa 30 anys. Les dades indiquen que la qualitat del semen és menor, segons alguns estudis, però d’això a dir que tots els homes tenen problemes de fertilitat hi ha un tros. Es parla prou dels factors que els causen en homes i dones i de com tractar-los? I no només els mitjans de comunicació, les administracions públiques tenen un paper fonamental en la creació de contingut científic d’ampli abast. Perquè si no es fa així, tot queda en un article enmig d’un parell de dades sense lligar i va, tira.

Tot són instruccions en aquests articles que sembla que recomanin un restaurant de moda o els millors concerts de l’estiu: prova a la primavera, que faci sol, no mengis massa fort, no facis massa exercici físic… semblen consells de les iaies de fa molts anys, però es troben als mitjans de comunicació avui. Potser caldria fer-hi la volta: tractar la fertilitat en el seu conjunt i la infertilitat com una part intrínseca de la qüestió. No seria tan sols un canvi de nom, seria més profund: com la mort i la vida van de la mà, poder no poder tenir fills és caminar el mateix camí.

Article publicat a Mèdia.cat

La primera ximpleria d’Aragonès

Atenció, Papà Govern ve a arreglar-nos els problemes: Arriben les noves tarifes de llum que distingeixen tres trams horaris en funció del preu de l’electricitat i això permetrà reduir, diuen, la factura elèctrica als consumidors que -alerta!- aconsegueixin desplaçar part del consum cap a les franges més econòmiques: la matinada i els caps de setmana. És que gasteu perquè no feu vida de nit. Quines ganes de planxar a les dues de la matinada de divendres, serà baratíssim. És més, en la jugada mestra del Govern -espanyol en aquest cas- es preveu que la reducció dels beneficis que obtenen les companyies elèctriques aporti uns ingressos de 1.000 milions d’euros anuals, que l’Executiu de PSOE i Podem destinarà a reduir els càrrecs en el preu de la llum. Segur. Molt optimista, la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha assegurat que es podrà reduir en un 15% la factura dels consumidors. Costa de creure, ho veurem en uns mesos, quan comencin a arreglar aquest despropòsit tal com està previst.


I ha estat llegir això del 15% i el meu caparró ha connectat amb una altra ximpleria. L’arrencada del flamant president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat com una sèrie de catastròfiques desgràcies. Quan va concedir l’entrevista al director de TV3 va decidir rebre als catalans al Palau de la Generalitat sense cap bandera nacional, com si l’estigués rebent al jardí de casa. Però bé, més enllà d’això i de la seva fal·lera de portar sabates marrons combinant amb vestit, va demostrar poc sentit d’Estat. El president Aragonès va anunciar la seva voluntat de rebaixar-se el sou un 15%. Ai, el 15%. D’aquesta manera, la retribució que rebria el president passaria dels més de 150.000 euros actuals a 130.000 euros. A més, sembla que la intenció és que aquesta política s’apliqui també a alguns alts càrrecs de la Generalitat, els que acumulen els salaris més voluminosos. Sensacional, cal donar exemple, diuen, tothom ho passa malament i cal ser curosos amb la despesa. El sou del president del meu país no és una despesa, és una inversió continuada i subjecta a control. No porta una gestoria de barri. Des d’aquí una abraçada a tots els gestors que ara entren en època dramàtica.

És que cobra molt! Sí, més que molts funcionaris. Esclar. Només faltaria. Si no entenem que cal cobrar per responsabilitat aquest país no va enlloc. I a partir d’aquí, obert a discutir sobre docents i personal sanitari. Més haurien de cobrar. I els diputats? També. Com es pot legislar en favor dels ciutadans quan, per exemple, davant tens una multinacional elèctrica? Necessitem els legisladors més preparats o, com a mínim, més entregats. No tots els diputats saben de tot, no ho podem demanar. Sí que podem reclamar esforç i dedicació. El salari no és un regal. Es pot debatre obertament sobre si la funció pública ha de poder cobrar segons objectius o sí que cal falcar els sous. Però el que no es pot fer és construir un sector públic mediocre quan els seus integrants són professionals excepcionals. Per tant, els seus líders i dirigents han d’estar ben valorats: en autoritat i en sou.  


Una cosa, quan cobren per exemple al sector bancari? Aquí també una abraçada a tots ells. Segons un informe de la consultora Page Executive de 2019 en l’escalafó més senzill del negoci bancari, a la banca personal, a la posició de treballador el sou és entre 40.000 i 60.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 15 i el 30% i el de director se situa entre 60.000 o 90.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 30 i el 50%. I em sembla perfecte. No parlem de banca privada, ni de gestió de patrimonis elevats. No tinc res contra la banca, ni contra les assegurances, els advocats de família o els periodistes que en principi no gestionen ni decideixen el destí de tots nosaltres.

Si elevem debats públics a l’absurd la resposta obligatòria és saber per on ens movem. Potser parlar de la qüestió ja té un punt de demagògia, i situar-ho sense referència és horrible. Al final sembla que sigui si jo cobro poc o molt, ridícul. Anem una mica més enllà, que si no fa una mica de vergonyeta.

Article publicat a Nació Digital

Vot de confiança als malfiats

El gènere de la política-ficció és més una excusa que una manera de fer periodisme. Perquè depèn de la condició humana, dels dubtes, dels canvis i sobretot del pes abassegador de les circumstàncies adverses. I que els periodistes sovint no tenim massa més idea que qualsevol altre. La política, la vida en política, és la gestió dels obstacles i sobretot del fracàs dels propis desitjos. Crec que no és agosarat dir que el pròxim Govern de la Generalitat el formaran Esquerra i Junts. No hi ha una altra suma possible. Ras i curt. Quasi tres mesos després, la pregunta és com és possible que qui ha estat governant durant anys tingui tantes dificultats per posar-se d’acord? Pregunta equivocada.

Per començar el lideratge és diferent, i la capacitat d’entomar també. I Pere Aragonès personifica ambdues coses. Conegut per dir poc i per evitar el conflicte directe, és senzill entendre com estan anant les coses. Al contrari, el món de Junts fa valer el seu pes i la necessitat que té el seu adversari d’arribar a un pacte. La malfiança ve de lluny, no d’aquest gabinet ni de l’anterior. Junts pel Sí va ser una última oportunitat, de nou un èxit d’Artur Mas que no es va saber entendre. I seguim collant i maldant. El país, a banda. Preguntes sense respostes les que vulguin.

Recordo una frase de Nietzsche -no ens hi posem per poc- que deia que “no em molesta que m’hagis mentit, em molesta que a partir d’ara no et pugui creure”, i és això. Només hi pot haver lleialtat, mínima i a la institució de la Generalitat. Algun analista deia fa poc que aquesta negociació farà que sigui el darrer cop en temps que Junts i ERC puguin pactar. Perquè s’estan trencant llaços, esberlant ponts i enfonsant complicitats. L’única veritat que comparteixen és que no se suporten. I viure així costa, per ser suau.

La distància és l’oblit i a la política catalana en general, no només en l’independentisme, encara patim les ferides de l’octubre de 2017. Salvatges. Amb agror encara veiem ferides que no s’eixuguen. Amb tot cal seguir. Cal sumar, cal perdonar, cal fer política. Tenim raó en estar enfadats, dolguts i deprimits. Ningú demana oblidar res. Però crec que tothom reclama abandonar l’angoixa i trobar camins. De nou ser amos dels nostres errors.

En els darrers mesos he gaudit, malgrat les distàncies i les pors, de diversos retrobaments. I més enllà de posar-se al dia i d’alegrar-se que a gent que vols i aprecies les coses li vagin bé, el que més m’omple és tornar a tenir confiança. Tornar a tenir la sensació que pots comptar amb l’altre. Això amb els que recupero, però sobretot amb els que no han marxat mai. Poden els independentistes fer això avui? No soc molt optimista, però sent pragmàtic com soc, sempre m’imposo l’esperança. Amb les persones i amb la política. L’experiència no ajuda a tenir confiança, però la confiança m’obliga a tenir fe.

Tan Junts com Esquerra hauran de mirar endavant i no als costats. Tirant de clàssics, subratllo que “els canvis de fortuna proven la fiabilitat dels amics”. I això passa a la vida i també a la política. I llavors caldrà trucar portes oblidades o incòmodes. Ja som grans, Catalunya no demana que siguem orgullosos, sinó que deixem de fer el ridícul i tornem a sumar i a fer d’aquest país un objectiu i un inici de somnis i oportunitats, ni que sigui d’uns quants somnis i d’unes quantes oportunitats.

Article publicat a Nació Digital

La por de tornar-hi

De nou podem moure’ns per tot el país, no hi ha confinament comarcal -però tothom anava a Barcelona fins ara-, sembla que podrem tornar a sopar a les terrasses i amb el bon temps bona cara contra el virus. Hem d’estar contents i satisfets, perquè en tenim moltes ganes i de tant en tant una mica d’alegria. De moment, només, un 22% dels catalans han tingut contacte amb la vacuna de la Covid-19. Per ara les xifres són les que són i el mapa del telenotícies continua sent gairebé vermell sagnant de elevada que està l’alerta. També a Sant Feliu, no ens escapem.

Tenim ganes, moltes, de sentir que som nosaltres, de notar-nos, de viure’ns. No tenim interès en tenir una normalitat que no sabem quina serà, és que creiem que recuperarem la vida de febrer de 2020. No. Ni tot anirà bé ni serem millors i més forts, i molt menys podrem fer com si no hagués passat res. Perquè sí que passa, i molt. Hem canviat, i en alguns elements profunds. I això va des de la intimitat a compartir la pròpia presència.

Llegeixo a Twitter una persona que presenta un d’aquests problemes del primer món. Resulta que es va apuntar a un curs que va començar dilluns passat, i és online. Però el passat divendres, diada de sant Jordi, li van dir que passava a ser presencial. Aquesta persona va demanar la possibilitat de continuar des de casa. Però li diuen que no i que l’única solució és canviar a un altre curs online. Però quin és el drama d’aquesta persona? Doncs que no vol estar en una aula amb trenta persones més. Té por. I ha vingut per quedar-se.

Que està molt bé que tots tinguem ganes de fer canyes i de riure a les terrasses, que esperem que obrin els restaurants i que passem el rosari tot esperant que enguany sí que hi hagi festes de tardor a Sant Feliu. Jo el primer, primeríssim. Ara bé, la por, la malfiança, i també admetre que hem de posar límits a la il·lusió és el que ens porta aquesta època de l’any. Com diu el poeta, menteix la primavera.

Anem a pams, la por és una emoció. Tractem-la com a tal. És aquella suor freda provocada per percebre un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. I la por porta a l’angoixa. Mirem les dades de la pandèmia com qui mira la previsió del temps. Ja ho tenim integrat. Tenim la recança, quan algú tus o estornuda, tot i saber que no té massa relació, ja ens posem alerta. Res és igual i no tenim ni idea de què ve ni com.

No vull posar-me massa estupendo ni pedant, però aquestes piulades a les que feia referència una mica més amunt m’han fet pensar en La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Un clàssic. Parla de llibertat positiva i de llibertat negativa. Resumint, que ara podem triar si decidim fer la nostra malgrat tot, o si per contra, a pesar que podem triar, ens quedem aturats. Perquè ni el viatge és la millor part de l’aventura ni tornar és renunciar a progressar. Ens fa por tornar-hi, d’acord, ja ho hem dit, ara tornem-hi.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Tinder no mata, no et roba el cor

Amb la diada de Sant Jordi de fons sembla convenient parlar de la gran qüestió: l’amor i sobretot la manca d’aquest. A l’institut vaig aprendre que El libro del buen amor de Juan Ruiz, més conegut com “el arcipreste de Hita”, volum escrit al segle XIV, era una adaptació riojana i catòlica (ja us podeu imaginar el biaix) de l’Ars amandi d’Ovidi. Es tracta d’un llibre de fa dos mil·lennis prohibit durant segles i que, és clar, no enteníem gaire: ‘en teníem prou amb tres frases fetes’, llavors, escrivíem cartes i gravàvem cassettes de ‘varios’ amb cançons que poguessin estovar el cor de l’estimada. Això de lligar, sempre ciència-ficció. Ovidi, que sembla que era un peça, explicava com i on lligar a la Roma de fa dos mil anys.

Tot això no només ve per explicar-vos que estava despert a les classes de tercer de BUP al mític Menéndez y Pelayo de Barcelona, no. Ve perquè després de molts comentaris, discussions, suggeriments i converses darrerament he decidit fer una ullada al món de les aplicacions per lligar: les xarxes socials més íntimes. De primeres provoca allò tan català d’”ui no, això no és per mi”, però després comproves que té un ús molt generalitzat. I curiosament té com un tel de vergonya, quan no en tenen aplicacions per vendre roba que t’han regalat o per fer venir un senyor en bicicleta a portar-te una mica de dinar calentet.

He fet una ullada a Tinder, Bumble, Adopta un tío, E-Darling, Gent com tu, Meetic i –alerta amb el nom– Solteros con Nivel. Per aprendre’n el funcionament he hagut de dedicar-hi algun vespre i he entès que, com tots els universos, tenen codis propis i que malgrat la meva malfiança prèvia, com en qualsevol xarxa social, la privacitat es pot protegir tant com tu vulguis, i que te’n pots donar de baixa amb poca dificultat: ho he fet i tothom compleix.

Però m’ha quedat la sensació, havent estat usuari d’aquest tipus de xarxes socials, que hi ha un punt fosc: s’alimenten de l’angoixa, de la inseguretat i de l’avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d’obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable, com diu un estudi de l’Eastern Washington University, i les xarxes socials la faciliten, i això té el seu perill. No és una crítica, només és un reflex natural de la societat moderna. Ja està tot inventat, i donant voltes sobre el tema m’he topat amb Eva Illouz.

Es tracta d’una sociòloga notable que en el seu primer llibre, El consum de la utopia romàntica, parla d’un doble procés: la “mercantilització del romanç” i la “idealització de les mercaderies” (és la meva traducció de ‘commodities’). A mi el terme que Illouz usa per definir la situació no m’acaba de barrufar, però funciona: capitalisme emocional. Però comparteixo l’anàlisi que la societat moderna ha modelat la manera en què estimem i determinem l’elecció de parelles. Abans les padrines miraven si els malucs de la pubilla eren prou amples i ara hem passat de l’”estudies o treballes?” al “quant ingresses net?”. No ho trobo dramàtic, però està bé per comprendre’s i per ser tan durs com ens mereixem. Ni tot anirà bé ni som de cotó fluix, ens mereixem franquesa si no tenim la veritat. Hem passat d’acordar matrimonis en una fira de ramat al Ripollès a anar lliscant el dit a esquerra i dreta a Tinder o Bumble.

Fa dècades hi havia agències matrimonials –encara n’hi ha– que ja tractaven del mercat de la parella. I hi havia un procés previ, de coneixement de candidats, i això provoca un procés de recerca interior que és interessant. En els webs tipus Meetic o Gent com Tu també existeix aquest qüestionari previ, que com tot el que importa fa més servei com més sincer ets amb tu mateix. El funcionament d’aquests webs, que efectivament és un tria i remena com de mercat ambulant, té un punt passiu, tranquil. En canvi les aplicacions, tenint el mòbil a la butxaca, provoquen cert punt de vici, d’insistència, d’anar passant cartells que ‘venen’ una persona bàsicament per l’embolcall. Aquesta pulsió per triar, per decidir, no m’acaba de fer el pes i entenc que té un punt de ludopatia, no pas sentimental, sinó de fals poder.

En alguna ocasió he tingut la sensació d’estar en un mercat de la carn. M’he sentit incòmode. En aquest viatge que va de la imaginació romàntica a la decepció hi trobo a faltar els matisos, que en principi venen amb la conversa si hi ha el famós ‘match’, si coincideixes quan veus la tapa del llibre. Però tot això serveix per lligar? Sembla que no gaire o que fa mandra. Perquè més del 70% dels usuaris que responen a l’enquesta de LendEDU no han arribat a trobar-se amb cap dels seus ‘match’ o coincidències.

És important tenir en compte la cosificació, la hipersexualització en què pot desembocar l’ús d’aquestes aplicacions, que crea monstres, monstres que ja viuen a l’ombra còmoda de la nostra societat. Segons un estudi de Harvard, les persones que utilitzen aplicacions de cites tenen entre 2,7 i 16,2 vegades més probabilitats de patir un trastorn alimentari que les que no les usen.

Aquest article no té cap voluntat científica, només és un petit retrat personal. I havent conversat amb més d’una dotzena d’usuaris (més dones que homes) m’adono que aquestes aplicacions són només una projecció més de la nostra personalitat. Cadascú fa i farà el que voldrà, cadascú li troba el què i cadascú té la seva peli posada: poques coses més democràtiques. Personalment, continuaré funcionant com fins ara, però entenc que en algun moment vulguem muntar-nos la pel·lícula.

El romanticisme ja no el marca Hollywood ni Disney, avui som cadascú de nosaltres qui evoca el més íntim en quelcom públic com és un perfil de Tinder. O no. I això és fantàstic. Són tan sols un instrument, si es vol dir així, i tenim el poder de decidir què fer-ne. Conec qui analitza els perfils dels altres amb cura de detectiu i d’altres que només fan que anar movent el dit quasi aleatòriament. I ja us dic jo que lliga més el segon. Tots sistemes són bons. De la mateixa manera que encara hi ha qui s’enamora a la cua del cine o amb una mirada que coincideix en un restaurant i qui es desenamora un dia perquè sí només escoltant la veu de l’altre o perquè ha entès que el futur té massa boira. Seguim sent el mateix. I francament, un cop visitada aquesta discoteca virtual, havent fet la proverbial ‘putivuelta’, només em queda tornar allà on era, que ja se sap que ‘roda el món i torna al Born’.

Article publicat a Mediacat