La carta baldufa

Per fi plou a Catalunya. Per fi Rajoy i Puigdemont es contesten les cartes. Des de Miquel Strogoff que el correu no havia estat tan de moda. Burofax aquí, tuit per allà, només falta una postal des de Tossa i una carta de núvia a Sant Climent Sescebes. El gènere epistolar a Catalunya té grans edicions com la relació entre Mercè Rodoreda i Joan Sales o entre Pau Casals i el doctor Trueta. Ens agraden les cartes, què coi! Espanya és més de requeriments, multes, i aquells esborranys d’Hacienda que no acaben mai d’arribar quan toca i sempre vas tard.

Ara els governs espanyol i català tenen feina. Tenen feina a fer la seva feina. El que fa el gabinet de Rajoy és el que cal esperar. Hauria canviat gaire la cosa amb un govern socialista? Lamento molt pensar que no, que el guant potser seria de seda, però que l’Estat és com és. I el govern del president Puigdemont? Té un compromís a complir: el mandat de l’1 d’octubre és clar. No entendria unes eleccions, que probablement ens portarien a un Parlament més o menys igual.

Aquestes cartes famoses han actuat com una baldufa. Van girant. I al final van caient de costat, amb inèrcia de quedar immòbils, caducades. Són només una eina, no són un objectiu. Perquè per al govern Rajoy el que toca és aplicar el famós article 155, que és la cobertura per liquidar l’autogovern català “sin que se note el cuidado”. Fa segles que va així. Rajoy i Puigdemont no s’han mogut gaire. Només es mou la maquinària opinadora d’un i altre bàndol. Un d’aquests bàndols és molt més poderós. Però si fos en un camp de joc de les idees i els arguments tots ens sentiríem més còmodes. I el govern català podria explicar tot allò que té preparat (perquè ho té preparat) per quan premem el botó de República On. Ho tenim. Però cal fer-ho bé, només tindrem una tirada, un trumfo. Afinem, justament perquè tenim pressa, perquè ens colpegen i ens detenen. Perquè ens volen capcots i perquè volen entrar a les nostres escoles i segrestar l’horitzó dels nostres fills.

Veurem guàrdies civils entrant a comissaries de Mossos d’Esquadra, i no precisament per entregar-se. Veurem tècnics d’Hacienda entrant a la Generalitat, i no precisament per tornar-nos els 16.000 milions d’euros anuals que els hi regalem. Veurem també com ani- ran darrere els nostres líders, i no precisament per posar-los medalles. Veurem com venen cap a nosaltres. En cap carta educada posarà ¡A por ellos!, però és de què va tot això. Pau i ciència.

Publicat a El9 NOU VOR 171019

 

Anuncis

Els Jordis

Avui és un dia després d’un dia d’aquells en que et bull la sang. El motiu és que com diu el diari l’Estat envia el diàleg a la presó. Més decepció amb la política espanyola i més convenciment de la fermesa democràtica catalana, no ja sobiranista si no catalana.

Poca gent compra ja els diaris, diuen. Però sempre són un mirall de tot el que es veu i es vol deixar de veure. Periodisme i opinió són coses separades, diuen. Bé, com a mínim no ens fem trampes.

Diaris catalans:

Diaris espanyols:

En resum:

DMSGW3mXcAAB-tm

“Tu com ho veus?”

Parlament de Catalunya. 10 d’octubre. A primera hora reporters connectant amb els matinals. Prèvies, en diuen. D’on venim, on anem. Que si Puigde- mont, que si Rajoy, que si la UE, que si encara no ha parit la burra. Les ràdios en ebullició repetint consignes i desideràtums. A migdia comencen a arrossegar els peus els periodistes de la premsa, germans en la crònica i cosins en l’anàlisi. Hi ha mil persones més que habitualment, gent de fora que ha vin- gut a tractar d’explicar què coi fem els catalans. Això complica molt el dinar. Per dos motius: primer, la cantina parlamentària està sobrepassada i segon, amb el dispositiu de seguretat és més fàcil sortir d’Ikea que del Parlament.

Amb totes les preocupacions vitals encarrilades (les fisiològiques no, perquè es va tancar l’accés als lavabos a la planta noble) i amb el cafè escurat era el moment d’esperar al president Puigdemont, que ens convocava a les 18h. Que si on és, que si jo l’he vist. Periodistes un sobre de l’altre. No soc gaire partidari de tractar la qüestió de com treballem o no els informadors però és que hi ha una mania que no suporto. Es diu el “tu com ho veus?”. Sembla una pregunta quasi de cortesia. Però no. És una manera rèptil d’obtenir informació de l’altre. I amb informació tens poder, per desinformar sobretot.

Sempre dic que soc periodista però que em considero bona persona. La nostra és una feina de la qual millor no saber-ne gaire. Diuen que més val no saber com es fan ni les saltxitxes ni les lleis. Doncs els diaris ni els ho explico. Excepte EL 9 NOU, esclar.

Però ara, sent una mica més seriós i recollint la solemnitat del 10-O, puc dir que ningú tenia ni idea de per on aniria la cosa. Que si Cs demanava anul·lar el ple, que si la CUP estava enfadada per- què no li havien explicat tot, que si el PDeCAT es posava dur, que si aquella es posava a cridar. Tot això abans de les 19h, quan el president sortia del grup de JxSí i sonaven els timbres par- lamentaris. S’havia acabat l’esbarjo. El president arrenca, ens fa independents uns 45 segons i deixa en suspens (que no suspèn) la declaració d’independència. Per cert, declaració d’independència signada per consellers, diputats al Parlament, diputats a Madrid i alcaldes compromesos. Fins i tot vallesans com Jordi Turull o Jordi Solé.

Tot va bé. Via eslovena? Doncs acaben de guanyar l’Eurobasket a Sèrbia. Bona metàfora. A les 21h Puigdemont plegava i ens deixava a tots amb un pam de nas. Serem independents i encara hi ha qui pregunta: “Tu com ho veus?”.

Publicat a El 9 NOU Vallès Oriental EL9 NOU VOR 171011

Hòsties i clavells

Els catalans tenim la mania que ens tenen mania. Ara ens ha agafat amb posar els caps sota les porres de la Guàrdia Civil tot fent un referèndum. O posar-nos sota de les botes de la Policia Nacional. Les nostres iaies defensant urnes de plàstic d’origen xinès, ho fem perquè ens tenen mania. I a sobre fem performances. El 3-O ens pica per aturar el país, carreteres tallades, gent manifestant-se i somriures. Bojos. I no només això. A Sant Antoni de Vilamajor es van dedicar a dibuixar el lema en anglès “Help Us Europe” a la plaça de la Vila. Però què esteu bojos? Per què provoqueu?

I ara, no només no estem contents amb votar (tot i que ens van segrestar gairebé 800.000 vots el mateix 1 d’octubre) sinó que, a més, volem fer cas del resultat. Ui, ui, ui, quina bogeria. “El papa està boig, el papa està boig”, deia l’acudit. Francament, no puc fer més broma. Sempre tracto de donar-li la volta a la realitat per treure-li ferro. Però ara no puc, de debò.

Més de 800 ferits, que pel govern espanyol ni pel Rey Borbón existeixen, urnes retirades, estratègia de por i tàctiques dels anys 30 i 40. Això va passar a Catalunya i està passant ara. Helicòpters de Guàrdia Civil i Policia Nacional que volen baix, perquè sapiguem que hi són. És com els Stuka, els avions de l’exèrcit alemany que estaven dissenyats per fer un so eixordador cada cop que baixaven en picat. Mataven i atemorien, era la guerra.

No hi ha cap guerra, tranquils, no fem cagarel·la. Potser guerra de nervis i d’amenaces vetllades d’article 155 o de llei 4/1981: intervenció o estat d’excepció. Es juga amb la por, que és una jugada miserable. Tots els ciutadans, votem el que votem, mereixem i necessitem viure tranquils. Hi ha qui ara vol debat després de rebutjar-lo durant anys. I que ara el govern de la Generalitat faci el que va dir que faria ens hauria d’alegrar, siguem favorables o no a la independència, perquè fa creure que tot es pot fer amb la política.

A Vilamajor demanaven ajuda a Europa. Tot el país en demana. La UE, de moment, no mou ni mourà un dit. Són lents i porucs. La nostra tasca acaba de començar i demana pau i ciència, ordre i aventura. Els reconeixements internacionals vindran però sempre després que la República catalana actuï com a tal. El president fa bé de demanar mediació, tot suma per resoldre un conflicte que nosaltres volem democràtic. Ells ens donen hòsties, nosaltres donem clavells, sí. Però hem de ser més hàbils del que hem estat mai.

Article publicat a el9nou vor 171006.