Voler renunciar per fi

Hi ha moments en què tens una epifania, un senyal, un arbust en flames, un llampec que il·lumina el carrer. Pot ser per un no o per un sí. I saps que és fins aquí. Serà l’horòscop o serà un atac de dignitat. Poques coses més alliberadores que voler renunciar per fi. Estem emboirats per proclames que si vols, pots; que el destí proveirà, que tot et serà donat. Aquestes i altres mentides postmodernes que farceixen la nostra angoixa d’impossibles i d’obstacles per la maduresa real. Fabriquem una societat on no es pot dir que no i que si no t’apuntes al grup ets malvist, ja no ets de la tribu, ferum de traïdor. Fora. Vaig entendre fa un temps que, efectivament, una de les cotes més altes de l’amor és deixar anar algú que estimes. O alguna cosa si et va millor. El poder de la renúncia diran alguns. Dir no a quelcom que vols. Arrencar el teu desig de soca-rel. Em van ensenyar que podia córrer tot el que podia frenar. No és una tramuntanada, no. És com l’independentisme de pluja fina, va escolant-se dia a dia, suposo. I en aquest cas sí que hi ha una gota que trenca l’estaca, i aquesta gota ets tu. Poques coses més grosses que desenamorar-te volgudament. El no assertiu. Confirmar que no estàs fet només de melangia i bones intencions. I trobar-se en una vida sense candidats i sense records. Pau per fi i horror al buit.

Ens agrada més del compte això de començar de nou. Fer tabula rasa. Herois del reinici descavalcats de la il·lusió. El perdó és per un cop, un bitllet d’anada; no hi ha segona oportunitat. Una altra cosa és practicar-nos l’amnistia que, malgrat el que es digui, és oblidar i no mirar enrere. El punyent Chuck Palahniuk insisteix en el fet que “és molt difícil oblidar el dolor, però és encara més difícil recordar la dolçor; no tenim cap cicatriu per mostrar la felicitat”. Plens de ferides i això que sembla que només recordem la part bona, però no és així; ens torturem i ens encanta. Allò de posar-nos davant del mirall i dir que no ens hem agradat. Per això diu molt d’algú quan s’adona que no vol més i arriba a convèncer-se a ell mateix que prou, i actua. Tant de bo poder cancel·lar la subscripció a temps, abans d’entendre que no ets tan important com l’altre ho és per tu. Aquell punt de dignitat que l’he deixat jo. No val per res. És com el valor que es dona qui vota en blanc. Tria, equivoca’t, viu i no m’emprenyis.

Has de tenir prou estómac per arribar a una trobada amb ganes que no vagi bé, que finalment l’altre et caigui malament. De ser el dolent. En el fons és donar-se la raó això que en diuen alliberar-se, buidar el pap, treure’s un pes de sobre, obrir-se. Li pots dir com vulguis. El dolor de l’alliberament, compte, pot ser metzina en ampolletes de melangia amable, d’aquella que et provoca el somriure i et passeja pels records. Camins sense fi que et distreuen fins que la fel que et puja per l’esòfag et recorda que estàs viu. Com cantaven l’altre dia al Liceu, a Orgia de Calixto Bieito i Hèctor Parra, estem enmig d’un silenci ple de veus. Només tenir intenció enmig d’aquest masoquisme té cert sentit. Ciceró deixà escrit que es perd més per la indecisió que no pas per una decisió equivocada, i és aquest valor el que es troba faltar.

Dir si gall o gallina. Tractar a l’altre amb respecte vol dir no dissimular. No fer veure. No podem viure en la precampanya constant. Perquè creix la desafecció. Però sobretot es perd la confiança. Allò que ens ha costat tant i que tantíssim costa. La màgia de la complicitat, la connexió, la guspira en la mirada. És veritat que som els amics que hem deixat i que encara busco què és etern. Però també és veritat que hem de poder tenir un espai segur diguem-ne, un refugi climàtic enmig del nostre propi infern. El poder de renunciar és magnífic, permet tornar-hi, donar-se oportunitats. Ara bé, em demano fins quan. No estem preparats per l’etern retorn. Saber que tens una vida extra ja devalua la vida que tens. I seria una pena no gaudir de l’oportunitat que tens barallant-te amb el que no pot ser.

Article publicat a Nació Digital.

La por de no necessitar res

Continuem dalt de l’onada de la impostura, surfejant amb una bena als ulls. Mentre sonen alarmes de guerra nuclear i torna a estar de moda la destrucció mútua, nosaltres ens expliquem les vacances, en què ens hem fet fotos per propagar que som feliços i insistir en el fet que el nostre futur, només el nostre, és brillant. Pànic al buit, però també a patir la pitjor ignorància: no saber què hi haurà quan no necessitem els altres. És a dir, nosaltres sols. I això sense entrar en el fet que ara mateix no requerim ningú. Prejudici vital sobre viure la vida, si em permeteu el joc de paraules. Ens cal la nostra història. Els bons novel·listes ens insisteixen que tota vida és una ficció. En la fenomenal Confeti, d’en Jordi Puntí, hi llegim que “entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai”. I aquí estem, passant de l’autoodi a l’autoengany. I això no sé si és legítim, però no importa gaire i en principi no fa mal a ningú més, un joc de suma zero en què només perdem l’ànima i posem l’esperança a lloguer. Ara bé, sembla que tot i que indiquem que som persones que viuen en 360 graus, som impermeables a la novetat. Veure sense mirar. Sempre amb allò que qualsevol temps passat fou millor; era millor quan eres més jove, la teva darrera ex era millor, el teu pis d’abans era millor, la teva antiga feina era millor… quan el que cal acceptar és que estar pitjor és tan sols una qüestió de perspectiva. 
 
Dispenseu per la literatura d’automassatge, però sí que trobo cert que hi ha persones que són com fulles, que venen per una temporada i marxen amb el canvi de vent. Res a dir, sempre que tots sapiguem a què juguem. Després diuen que hi ha les persones branca, que serien més resistents, però que tot i que s’estan més temps al final es trenquen perquè no suporten el pes quan la cosa es complica. Coses que passen, cap rancúnia si us plau. I finalment, és clar, trobem les persones arrel, que només volen donar-te suport i força. Però tot depèn de l’arbre, diguem-ne i fins aquí el terrible relat de vida interior. La por a no estar sol és una de les pulsions humanes més ridícules i més arrelades, de les que més errors ens obliga a cometre i, segurament, continuarem cometent. Un egoisme ben entès és el primer pas. Tingues endreçada casa teva abans de sortir de viatge a les ànimes dels altres. 
 
Ens costa acceptar que potser no hem de necessitar res dels altres. Però no, volem triar, ni que sigui per dir que no. Com a les eleccions que venen i vindran, semblem abocats a elegir el candidat menys dolent. Amb aquesta estratègia costa no equivocar-se. I anem amb falsa premissa, també es pot votar en blanc a la vida, encara que sigui un cop, perquè el vot de càstig aquí no aplica. Cal separar el que sents per algú del que algú et fa sentir. L’objectiu de l’esperit hegelià és comprendre’s i definir-se, la dialèctica de la història que habitualment confonem amb allò de l’assaig i error. I no, es tracta de confrontar i d’acceptar sumes i restes per poder tenir una cosa nova. No ens agrada la síntesi, no ens agraden les respostes perquè potser ens poden treure la raó i perquè obren escenaris mai pensats. No és només no tenir raó, és tornar a començar. Hem passat el dol i aquesta sensació d’haver mudat la pell ens atabala, costa tornar al gust de la pròpia llibertat.
 
I ara que no suportem no mirar el telefonet cada tres minuts ens costa acceptar que, com diu la cançó, pots ser o estar misteriosament feliç perquè no tens res de què fugir. Diu l’experiència que la felicitat és la tranquil·litat. Ara no em vingueu amb fluir, que no és el mateix que surfejar. El que aquestes paraules tenen en comú és el fet de lliscar, però res més. Perquè la intenció, sempre la intenció amics del nou estoïcisme, és el que fa que no només caminar sigui fer camí. De vegades cal patir sí, i amb intensitat, però no cal patir sempre. El temps passarà, com diuen els poetes de Granada, i no recuperaré les hores i els dies que m’has fet perdre, però estarem en un altre univers, una altra plataforma, un lloc on tornarem. L’autèntic ho tornarem a fer és el de voler tornar a mirar als ulls d’algú i deixar-se confiar. Recomençar. Només sabent-te és quan pots tornar a perdre el cap. Només centrat et pots tornar a perdre, i sense demanar perdó, sense trampes i amb una mica menys de por.  

Article publicat a Nació Digital.

Profetes que atrauen i no persegueixen

Apartir de cert moment volem saber com acabarem. Viure amb previsió. Una vida que puguem entendre o, pitjor encara, que puguem explicar. Però tot sovint no sabem si encara hem començat, cecs de justificacions. I llavors venen les crisis, de creixement, de mitjana edat, d’identitat nacional, de relació laboral, de relat intern i de mirall. Els nostres fonaments se’ns rebel·len, fang escalant per l’escala de Richter. Ens sentim insegurs, epidèmia de la nostra època, i això ens dona una tranquil·litat estranya.

Està bé estar malament. Mirem enrere i sempre tenim vertigen, epidèmia de la nostra era. I, sense posar-se monjo tibetà, ja sabem que el present és el límit entre el passat i el futur, un finíssim filferro que ens permet ser amos del nostre destí, si ens ho mirem bé. Sobretot si no pretenem dominar-lo. Asseure’s en un banc i gaudir del corrent d’aire, de la gent que passa, de no haver de fer res, de rellegir el llibre que et van recomanar. Ara hi ha qui parla de fluir, de surfejar, de deixar-se endur per les circumstàncies. Compte amb els profetes que atrauen i no persegueixen. Potser no cal perseguir però sí tenir un objectiu, perquè la vida va de desviar-se, de perdre’s pel sotabosc, per descobrir corriols que potser no són còmodes, però sí que poden passejar-te per indrets que si no són feliços si mereixen ser caminats. No som previsibles, i no ho serem. Som uns addictes a la incertesa. Si ho admetem podrem manegar la nostra angoixa, aquesta malfiança del que vindrà, aquesta carretera al no-res avui i al reconeixement demà. 

Com diu un dels nostres poetes més sagnants: “No haver-te conegut
seria terrible /
Però terrible, terrible /
I no ho sabria /
A sobre, no ho sabria”. Conèixer i estimar. Saber i perdre. Els versos d’Enric Casasses poden semblar tan sols un joc de paraules, una obvietat divertida o el gat de Schrödinger esgarrapant la caixa. I no. Malgrat ser un poema tan popular que el trobem en tasses de cafè i en bossetes de tela estiuenques no és tan sols una declaració d’amor, és una constatació d’una vacil·lació, o com a mínim d’un sentiment mutilat, d’un amor no confirmat. Deixeu-me que m’equivoqui. No sabem tractar el dubte, acostumats com estem a què ens donin la raó. I quan no, anem despistats com un antic votant convergent en unes eleccions. Transitar per la incertesa és esgotador, però amic és el que ens ha tocat viure.

L’angoixa és un dels grans problemes de salut mental de la nostra societat, no és cap moda. Un 24% dels catalans pateix d’ansietat o depressió, amb dades de 2022, i una tendència creixent i sostinguda en la darrera dècada. Ens dol viure. I això no és poesia, és bioquímica i una vida cada cop més afilada. Abans als sentiments se’ls allunyava i ara ens els trobem de cara. Això no agrada, no es digereix bé, de cap manera. Som una societat que mentre s’angoixa només troba resposta en l’odi. Ens parlen dia sí, dia també, de la polarització, de si la política, de si el model social, de si la mort de la família. I potser sí, però aterrem la qüestió: ens odiem perquè no tenim cap alternativa. Ara matiso.
En la recomanable sèrie Feud -que narra l’enemistat entre Joan Crawford i Bette Davis- apareix una estupenda Olivia de Havilland (Catherine Zeta-Jones) que llança aquesta màxima: “Les enemistats no venen mai de l’odi, venen del dolor”. I aquí rau tot.

No és la incertesa la que ens fa veure el futur amb bromera i males vibracions. És que ens estem trencant, mentre sona un crec-crec, la metzina del nostre patiment. A veure, no podíem esperar passar del plaer al dolor sense que això piqués una miqueta. Les ferides estan fetes perquè ens hi tirin llimona. És tan important saber guanyar com saber perdre, fins i tot millor saber guanyar que saber perdre.

Pugem per les escales mentre ens creuem amb els nostres fantasmes que van baixant, no sabem cap a on, i no importa. Quan els mirem a la cara, quan els hi fem saber que estem al lloc és quan estem començant a guanyar. Mentre aspirem a empatar som pell i, de fet, no mereixem altra cosa. I, com ens dispara Mishima, “les veritats es confonen / el covard és valent / i en l’estona que passa entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa / que no ens necessitem / però ens tenim”. Això potser va contra l’autor de l’article i ens condemna a l’equilibri impossible, a la inestabilitat tolerable, a l’empat permanent, a la renúncia per no perdre, a nadar i mullar-se la roba.

Fins que no ens diguem la veritat seguirem donant voltes dintre de la rotonda de la incòmoda sensació de no viure prou ni de saber per on hem de seguir. Estem esgotats. Però no sabem viure d’una altra manera. Deixant la porta oberta a les nostres pors per tenir l’excusa per no avançar. El camí no ha de ser cap endavant, potser el nostre pànic ens salvarà i mentre anem amb barca amb només un rem seguirem on estem. Crec que no va per aquí. Sense risc no hi ha patiment, sense llavor no hi ha res nou. No cal estar mort per deixar de viure.

Article publicat a Nació Digital.

La confiança és culpa teva

No demanis perdó, però la confiança és culpa teva. És un petit tresor que dones, una contrasenya que entregues, una autopista vertical cap al teu punt dèbil. És un tros de tu. Es pot creure que la confiança és un acte de generositat quan tot sovint és tan sols una necessitat d’explicar-nos. I tot, mentre ens capbussem en l’absurd més antic de l’ànima: necessitar que ens comprenguin. És el nostre etern pecat de joventut, perquè som joves més temps del que estem disposats a entendre, i per fora canes, cicatrius i arrugues pretenen fer-nos acceptar que no ens hem de prendre tan seriosament. I no, perquè estem capficats en requerir un altre per ser complets. Addictes a la malfiança i a la superioritat moral costa d’entendre que creguem que la confiança és el nostre desig i el nostre alliberament. La de la confiança és una acció passiva i autoimmune: deixar-se confiar és permetre entrar al teu món. Quan s’obre la barrera la frontera ja no existeix. Nu, indefens i sense capacitat de maniobra, sense escapatòria; som sentiments invertebrats. No hi ha màscares ni cuirasses. No valen els eslògans. Només la nostra realitat, des del poruc nen interior a la nostra sexualitat freudiana i animal, passant per odis defensius i les pors actives. Taquicàrdies de l’ànima que ens fan baixar la mirada en un ascensor. Tenir confiança en algú i d’algú. La confiança és una seguretat de comptar amb la bona fe, la capacitat de suma, la discreció d’algú altre, qui pot asserenar el teu jo. De nou, el responsable és l’altre, però el culpable ets tu.

Com a societat, com a país, com a tot, tenim un problema de confiança sagnant i gairebé irreversible. Sense referents, ni brúixola ni estrella polar ni gurú. Perduts i contents. Perquè hem violentat tantíssim el que som que hem reclamat que la confiança sigui fe. Segons sant Pau “la fe és la certesa del que s’espera, la convicció del que no es veu”. I ho aterro: no pretenc parlar de Déu o només de passada. Perquè la fe es practica, però no es demostra; la confiança es practica i es demostra. A la fe no s’admet el dubte (tot i que els que tenim fe dubtem); en la confiança hi ha la desconfiança. I sempre ho podem empitjorar amb el despit, la sal de les nostres ferides, l’arrogància de la nostra derrota anunciada. És el virus que ens porta a fugir de la confiança com gat de l’aigua calenta. Tornar a confiar, hi ha poques epopeies com aquesta. Entre llençols hem de saber la veritat, entre veritats no hem de fer valer els llençols; la confiança no és fidelitat. Ara bé, la confiança -es recuperi per fantasmes del passat o es creï en la por que desperta l’esperança- no permet l’absència. Demana que hi hagi algú a l’altra banda. I no va de presència, va d’escolta i de comprensió, el més gran sacrifici, tan silent com grandiós.

De fet, la primera crisi de confiança és la que tens amb els pares. Descobrir i comprovar que la biologia i l’amor no pot amb tot. Que la maduresa comporta rebentar esquemes i comoditats, històries de fades de vegades i dictadures surrealistes d’altres, despertars desagraïts i sancions sumaríssimes. I també posat des de l’altra banda, poques coses més terribles que comprovar que els teus fills ja no hi són, ni necessiten ni volen la teva paraula, ja són el record d’un record, una foto en un somriure i a l’inrevés. En essència, deia, només volem sentir-nos compresos, acompanyats, per inèrcia i amb gran velocitat. Sense demanar-ho, allò que “ha de sortir de tu”. Com quan parles entre les dents, i tot ho demanes, sense la pretensió que ningú t’escolti, tot i que sempre pretens que t’entenguin.

Vèncer és entendre que no et pots creure tot el que penses. No confiïs en tu, diguem-ne, et mereixes més que ser el segon plat de la teva neurosi. A voltes sembla obvi que siguem ionquis de la confiança, perquè pot semblar que és la metadona de la nostra vida insuportable i volguda. Les cabòries i obsessions que ens anem disparant als peus. La recepta miraculosa sembla que és tenir la ment ocupada, i de pas fer veure a tothom que ets feliç, molt feliç. Però si has patit saps que el més difícil són les pauses. Aquell moment en què la teva ànima és un circ de tres pistes en què tots els fantasmes fan de trapezistes, pallassos i home bala. Llàgrimes sembrades o recollides que et recorden que tot passa perquè tot queda. La necessitat de fer-nos mal sempre és una excusa, que bona la melangia, dona-me’n més. Deia Voltaire que “tots som culpables del bé que no hem fet”. Exigent màxima a seguir, però el secret va per aquí. Cal fer. Tenim una missió, tots. Ara bé, costa aixecar el cap, és complicat depèn d’on tinguis els peus. Com diu el mestre no hi ha ulleres per a la memòria cansada, l’ànima se’ns esgota per moments i arribem desfonats a una meta volant, i just allà reclamem la confiança com la dosi extra que ens permet continuar: la vida és l’anhel just previ a l’èxtasi dels amants i l’espurna del xoc de les nostres angoixes. I els amants només són pel que van ser i perquè saben que mai a ningú se’l pot forçar perquè estimi i a ningú se’l pot forçar perquè no estimi. Confiar, estimar, quin mirall trencat.

Confiar en algú és l’única declaració d’amor que val, que pesa, que t’arrela. De la complicitat neix una companyonia franca, una transparència total, un indret on es pot respirar sense presses i sense mirar enrere, perquè no cal, no hi ha històrics en la veritat. Per això, estimar també és culpa teva. Hemingway deia moltes coses, però va deixar escrit que “la millor manera d’esbrinar si pots confiar en algú és confiar-hi”. Obvi? No tant, però sovint la solució més simple és la bona. Sense apriorismes, sense receptes, torna a confiar. Tria bé. Perquè tant de bo la Lluna pugui sortir sense tu i perquè, sobretot, és i serà culpa teva.

Article publicat a Nació Digital.

Trobo que trobo a faltar

Escolto sense voler la conversa d’una parella de nova creació, a punt d’arribar a la cinquena dècada i el que més els interessa és com ho explicaran a la gent de la feina i, sobretot, quin règim de “quedades” tindran. Fa gràcia veure com l’amor, o com li vulgueu dir, és una d’aquelles energies que tenim dintre i que se’ns desperta quan coincideixes amb un altre en la mateixa freqüència. Tenim l’amor no correspost, esclar, la gran fàbrica de somnis i de fum autoimmune. Però quan coincideix amb un altre ésser humà, ai, sembla que tot ho pot. L’amor a més aporta una addicció a l’altra persona que pot ser tant meravellosa com terrible.

Deia que el meu superpoder és el d’escoltar converses d’altres. Les caço per deformació professional potser, però sempre he estat curiós i xafarder, què voleu, venen a mi. Ja al metro o a l’autobús, de jovenet, pescava grans històries, i més quan la gent parlava per telèfon en lloc de llançar filípiques per missatge de text. En l’anonimat de la terrassa d’un bar, en un tren mentre mires per la finestra, mentre et mossegues el llavi, així les converses m’arriben. I quan parles pensant que ningú t’escolta acostumes a sincerar-te. De mil maneres els enamorats es diuen que es troben a faltar. I sovint aquest enyor és d’un futur que no ha passat, i possiblement mai succeirà. Quan trobes a faltar al teu estimat estàs mentint? No, però sí que estem posant més cera de la que crema. Culpable. Aquest món d’expectatives creades, segurament des de la infantesa, pot amuntegar combustible a la nostra foguera emocional que pensem que no podem controlar, però a la que hem donat la torxa encesa a algú altre.

Tenim fantasmes que ens persegueixen, i ens perseguiran tota la vida. Il·lusions i esperances creuades, decepcions i ferides mai prou ben curades. El dolor és una benzina vital, és intensitat. Si mai has sentit la tristor com una inevitable penyora vital per poder tenir l’altra cara, la de la felicitat, aquella que quan la pessigues et sents complet, llavors compartim viatge. Un camí que no té objectiu clar, i que com deia el clàssic, el que importa és fer-lo i no tant on acabes. De fet, no s’hi arriba mai. Quan deixes de pensar en perquès i et mous només pas a pas, preocupat tan sols de la primera petjada, és quan comences a entendre el que veus al mirall. La mirada, ni s’assaja ni es modula. És una alegria quan saps ja com ets, però s’ha acabat l’era del lament i l’autoengany tunejat: som el que som. La vida va com va i ve com ve.

Em passa que de vegades se’m posa una musiqueta al cap. Pot ser uns versos de Mishima, una falca comercial de la ràdio o bé l’obertura de Tannhäuser. Crec que em ve sense cap motiu. Potser és perquè he menjat massa carn vermella, o potser és perquè no he pogut entendre bé la teva reacció, però en qualitat digital aquesta tornada em porta a un lloc. Un indret fals perquè o és un record o és una fabulació. I és igual. Perquè matemàticament l’enyor m’inunda, soc tot fet de melangia, i els meus ulls, aquesta mirada impossible de falsejar, volen fugir dels altres i només mirar cap endins. I trobo que trobo a faltar. Però no sé a qui o a què. Ara no ho sé. He trobat a faltar a molts. A qui no tornarà mai més, però em va construir l’ànima i sempre tindré al cor, com ens passa a tots. A d’altres que sé que hi són, però que no hi puc comptar. I també a qui no sap com és d’important per mi, però és recurrent a les meves pregàries. Un cop superats els perquès em fa vertigen pensar que puc superar els quis.

Una vida sense referents, sense noms, pot ser el somni dels estoics, el súmmum de l’ataràxia potser. Però ja he acceptat el patiment com a mala herba del jardí. Com aquell company de feina que no t’és simpàtic, però que has après a tolerar, i fins i tot hi comparteixes algun esmorzar. Prefereixo trobar a faltar, amb tot el paquet incòmode que suposa, que no badar entre la ignorància i el tantsemefotisme. No defenso que el sofriment és bo perquè et manté connectat a la vida, però és que és així. Viure no només són fotos a Instagram o d’altres coses més reals com creuar-te un somriure amb un desconegut o comprovar que algú que t’importa ara li va bé i et fa una mica de ràbia. Viure és un joc captiu, d’anades i vingudes, el que sempre ve és el canvi. I aquí és on rau el valor de l’experiència, no pas de l’edat, de com has estat capaç de passar pel fetge tota la desgràcia que t’has hagut d’empassar. A tots ens passa. Segur que hi ha qui té més motius que altres, però i què? Només faltaria que ara es posi de moda, gràcies al wokisme, graduacions de patiment, una nova classe d’etiqueta social. Quina mania de fer-nos diferents, de fer-nos especials, tot per no haver d’encarar el gran silenci que és la solitud i la tranquil·litat que se’n desprèn.

Trobar a faltar un què, però és sobretot un qui. Potser ve de lluny, potser ve d’aquest matí. En tot cas és una petita màgia que portem dins. Ara que diuen que hem d’abraçar l’ansietat i agrair l’angoixa sembla més senzill buscar l’harmonia amb allò que enyorem, sigui real o imaginat. Ara bé, si és una persona només hi ha una manera segura i fiable d’eliminar aquesta sensació, si és que la vols deixar de tenir, que no ho tinc gaire clar.

Article publicat a Nació Digital.