Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207