No demanis perdó, però la confiança és culpa teva. És un petit tresor que dones, una contrasenya que entregues, una autopista vertical cap al teu punt dèbil. És un tros de tu. Es pot creure que la confiança és un acte de generositat quan tot sovint és tan sols una necessitat d’explicar-nos. I tot, mentre ens capbussem en l’absurd més antic de l’ànima: necessitar que ens comprenguin. És el nostre etern pecat de joventut, perquè som joves més temps del que estem disposats a entendre, i per fora canes, cicatrius i arrugues pretenen fer-nos acceptar que no ens hem de prendre tan seriosament. I no, perquè estem capficats en requerir un altre per ser complets. Addictes a la malfiança i a la superioritat moral costa d’entendre que creguem que la confiança és el nostre desig i el nostre alliberament. La de la confiança és una acció passiva i autoimmune: deixar-se confiar és permetre entrar al teu món. Quan s’obre la barrera la frontera ja no existeix. Nu, indefens i sense capacitat de maniobra, sense escapatòria; som sentiments invertebrats. No hi ha màscares ni cuirasses. No valen els eslògans. Només la nostra realitat, des del poruc nen interior a la nostra sexualitat freudiana i animal, passant per odis defensius i les pors actives. Taquicàrdies de l’ànima que ens fan baixar la mirada en un ascensor. Tenir confiança en algú i d’algú. La confiança és una seguretat de comptar amb la bona fe, la capacitat de suma, la discreció d’algú altre, qui pot asserenar el teu jo. De nou, el responsable és l’altre, però el culpable ets tu.
Com a societat, com a país, com a tot, tenim un problema de confiança sagnant i gairebé irreversible. Sense referents, ni brúixola ni estrella polar ni gurú. Perduts i contents. Perquè hem violentat tantíssim el que som que hem reclamat que la confiança sigui fe. Segons sant Pau “la fe és la certesa del que s’espera, la convicció del que no es veu”. I ho aterro: no pretenc parlar de Déu o només de passada. Perquè la fe es practica, però no es demostra; la confiança es practica i es demostra. A la fe no s’admet el dubte (tot i que els que tenim fe dubtem); en la confiança hi ha la desconfiança. I sempre ho podem empitjorar amb el despit, la sal de les nostres ferides, l’arrogància de la nostra derrota anunciada. És el virus que ens porta a fugir de la confiança com gat de l’aigua calenta. Tornar a confiar, hi ha poques epopeies com aquesta. Entre llençols hem de saber la veritat, entre veritats no hem de fer valer els llençols; la confiança no és fidelitat. Ara bé, la confiança -es recuperi per fantasmes del passat o es creï en la por que desperta l’esperança- no permet l’absència. Demana que hi hagi algú a l’altra banda. I no va de presència, va d’escolta i de comprensió, el més gran sacrifici, tan silent com grandiós.
De fet, la primera crisi de confiança és la que tens amb els pares. Descobrir i comprovar que la biologia i l’amor no pot amb tot. Que la maduresa comporta rebentar esquemes i comoditats, històries de fades de vegades i dictadures surrealistes d’altres, despertars desagraïts i sancions sumaríssimes. I també posat des de l’altra banda, poques coses més terribles que comprovar que els teus fills ja no hi són, ni necessiten ni volen la teva paraula, ja són el record d’un record, una foto en un somriure i a l’inrevés. En essència, deia, només volem sentir-nos compresos, acompanyats, per inèrcia i amb gran velocitat. Sense demanar-ho, allò que “ha de sortir de tu”. Com quan parles entre les dents, i tot ho demanes, sense la pretensió que ningú t’escolti, tot i que sempre pretens que t’entenguin.
Vèncer és entendre que no et pots creure tot el que penses. No confiïs en tu, diguem-ne, et mereixes més que ser el segon plat de la teva neurosi. A voltes sembla obvi que siguem ionquis de la confiança, perquè pot semblar que és la metadona de la nostra vida insuportable i volguda. Les cabòries i obsessions que ens anem disparant als peus. La recepta miraculosa sembla que és tenir la ment ocupada, i de pas fer veure a tothom que ets feliç, molt feliç. Però si has patit saps que el més difícil són les pauses. Aquell moment en què la teva ànima és un circ de tres pistes en què tots els fantasmes fan de trapezistes, pallassos i home bala. Llàgrimes sembrades o recollides que et recorden que tot passa perquè tot queda. La necessitat de fer-nos mal sempre és una excusa, que bona la melangia, dona-me’n més. Deia Voltaire que “tots som culpables del bé que no hem fet”. Exigent màxima a seguir, però el secret va per aquí. Cal fer. Tenim una missió, tots. Ara bé, costa aixecar el cap, és complicat depèn d’on tinguis els peus. Com diu el mestre no hi ha ulleres per a la memòria cansada, l’ànima se’ns esgota per moments i arribem desfonats a una meta volant, i just allà reclamem la confiança com la dosi extra que ens permet continuar: la vida és l’anhel just previ a l’èxtasi dels amants i l’espurna del xoc de les nostres angoixes. I els amants només són pel que van ser i perquè saben que mai a ningú se’l pot forçar perquè estimi i a ningú se’l pot forçar perquè no estimi. Confiar, estimar, quin mirall trencat.
Confiar en algú és l’única declaració d’amor que val, que pesa, que t’arrela. De la complicitat neix una companyonia franca, una transparència total, un indret on es pot respirar sense presses i sense mirar enrere, perquè no cal, no hi ha històrics en la veritat. Per això, estimar també és culpa teva. Hemingway deia moltes coses, però va deixar escrit que “la millor manera d’esbrinar si pots confiar en algú és confiar-hi”. Obvi? No tant, però sovint la solució més simple és la bona. Sense apriorismes, sense receptes, torna a confiar. Tria bé. Perquè tant de bo la Lluna pugui sortir sense tu i perquè, sobretot, és i serà culpa teva.
Article publicat a Nació Digital.
joanfoguet.cat 