Esborrar-se de ser independentista, encara no

“Escolta Joan, on haig d’anar per esborrar-me d’independentista?” Aquesta és una frase que em va etzibar una persona molt important el dia abans de la Diada Nacional d’enguany. Que la situació provocada per la negociació de l’ampliació de l’aeroport del Prat ja era l’última gota. Que tot plegat fa una mica de cosa i que no ho critiquem obertament perquè són els ‘nostres’. Que la paciència s’ha acabat. Vindran tots els matisos amb això de l’aeroport, que és una metàfora, perquè encara avui no sabem què ha passat ni com en aquesta qüestió, i encara hi ha qui té esperança en poder-ho reconduir. De fet això és la política. I, potser avui perquè tinc migranya amb l’esperat canvi de temps, sóc optimista amb el Govern de la Generalitat. M’ensumo que el pragmatisme s’imposarà i que donarà un cop a tots aquells que pensen que independentisme i bona política no poden anar junts. No tinc cap element de base per mantenir aquesta idea triomfant, cap. Però sóc home de fe.

Fa uns dies Verónica Fumanal, analista que llegeix bé la política, escrivia a El Periódico una bona definició de què està passant a Catalunya, i cito: “Aquesta nova etapa marcada per un nou eix divideix els partits entre centrípets i centrífugs: els primers, aquells que busquen i arrisquen en un acostament entre posicions diferents per aconseguir un diàleg en el centre de l’escena política; els segons, els que busquen continuar tensant les posicions perquè l’acord no sigui possible i rendibilitzar-ho a les urnes”. Ja he omplert mig article. Seriosament, el que assenyala Fumanal és letal si no es vol entendre. Considero que encara avui l’independentisme té opcions de ser una força centrípeta malgrat portar mesos i anys en la part centrífuga. Hi ha perfils en aquest Govern que permeten mirar endavant.

Sóc poc de la rancúnia i molt poc de la teoria de la conxorxa. Tot és més senzill del que els teòrics de la comunicació política ens volen fer creure, potser no més simple, i una aposta decidida per la gestió de l’autogovern amb objectius ambiciosos és un bon principi per reiniciar. Fa temps ens fixàvem en el mirall escocès, potser caldria mirar-s’hi, i pentinar-se o el que toqui. No caldrà que ningú s’esborri.

L’esperit de sacrifici no està gens de moda, de la mateixa manera que la gent riu per sota el nas quan algú parla de la cultura de l’esforç. No vindré ara amb allò que abans sí que érem una societat cohesionada i cívica i que els catalans de les pedres en fem pans. No. Però sí que ara el bonisme ja se’ns fa bola. Perquè és un somnífer, perquè menysté l’exigència i ens deixa amb aquesta cara de satisfets que fan els seguidors del cànnabis. És preocupant la manca d’actitud propositiva, de cultura emprenedora sí, però això podria tenir un passi si no tinguéssim una societat addicta al no, a la negativitat i al conservadorisme mal entès: l’immobilisme. I la Història, el Progrés; són com un tauró: només saben anar cap endavant.

La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, ha avançat aquest dimarts que l’executiu està estudiant la implantació del passaport de la Covid a Catalunya. Sembla que la intenció del Govern és que el passaport s’implanti únicament per aquelles activitats que actualment continuen tancades, com l’oci nocturn, perquè la resta és tot segur. I ja ha sortit el ‘noisme’, el no en el meu nom, la negativa i el ja n’hi ha prou. No vull que em controlin diu aquell.

Una recent enquesta d’aquest mateix diari indicava que més d’un 75% dels participants en la mateixa es mostrava contrària al passaport o carnet Covid. Regales les teves dades a Facebook o a Google i no vols tenir un certificat en el qual el departament de Salut -que és qui t’ha vacunat- diu que estàs vacunat? Si hom no es vacuna se sent discriminat, sí. Té raó, però l’Estat, l’administració pública té una sèrie d’obligacions, i una és vetllar per la salut pública i no pas controlar la vida dels seus ciutadans. Ningú t’obliga que t’injectin anticossos de Covid-19. Ningú et posa una pistola al pit perquè et dutxis, però convé. Segur que no és la millor metàfora, però és que hi ha coses que ja fan pudor.

Article publicat a Nació Digital

La bufetada que està venint

Aquest agost que deixem enrere és el mes més de vacances que recordo des que no vaig a l’escola. Hi havia molta necessitat de poder recuperar el confort d’abans de la pandèmia, i així estan les xarxes socials plenes d’unicorns. Hi ha urgència per tenir un món endreçat i previsible, un món on després del ‘bon dia’ ja sapiguem a què atenir-nos. Hi haurà neguit ben aviat quan de nou ensopeguem amb una realitat que ens recorda dia rere dia que vivim perduts en la indolència i angoixats per la manca d’expectatives. Fastiguejats.

La decadència d’una societat és difícil de diagnosticar en temps real, ja vindran sociòlegs i historiadors a anomenar aquest petit espai de temps, però si som capaços d’entendre aquest ensopiment general com alguna cosa més que un estat d’ànim ja és fàcil adonar-se que estem tocant fons com a grup. Com a individus també, ningú se n’escapa. A més, aquest estiu a causa de les situacions viscudes als Jocs Olímpics amb els casos de Naomi Osaka i Simone Biles que van admetre situacions d’angoixa i de malestar mental sembla que ens hem donat permís per parlar de tota la salut i allò de “estar bé estar malament”. Estem trencats quan fins ara creiem que érem molt flexibles. I ara vindran tots els idiotes que fa anys deien que estaven estressats i ara diran que estan angoixats, quan mai han patit res d’això com qui ho pateix de debò, que sovint és de manera silent i avergonyida.

En tot aquest magma trobem que la política catalana està en un estat zombi, que la política espanyola només vol fer que pintar un mica en el quadre dantesc d’Afganistan, i que la política europea i mundial no té cap resposta als canvis de paradigmes econòmic, cultural i social que estem patint (disminució de llibertats, caiguda de la competència i creació de megacorporacions, poc interès per la cultura…). Una gran època per estar viu! Com deia algú que en sap, haver nascut al segle XX a Europa Occidental et dóna molt pocs motius per queixar-te, i estem fent poc més que sobreviure.

I és en aquesta opulència que l’estupidesa hi té el millor caldo de cultiu. Per una banda, perquè amb l’amabilitat i l’autoengany es perd la crítica i la confrontació. Els talibans no estan només a l’Afganistan, ja m’entenen. El bonisme en què vivim ens porta a no permetre que es xiuli l’alcaldessa de Barcelona en un pregó, a què a la televisió pública catalana es critiqui l’accent d’una periodista (que parla català, idiotes) o que tornem amb el ‘Volem Acollir’ buit de sentit però ple d’autosatisfacció per tal d’obrir la porta a deu (10!) persones afganeses. I estem molt satisfets, que bé ser català i anar publicant fotos de somni a les xarxes socials. Feien falta les vacances, per desconnectar diuen. N’estem segurs? És com allò que fan els nens petits que quan s’amaguen es tapen els ulls, si ells no veuen ningú els veu.about:blank

La bufetada que ens ve és tremenda. No serà la maleïda pandèmia (que ha vingut per quedar-se, ja parlem de sisena onada i lo que te rondaré morena), no serà la crisi econòmica, no serà l’imminent atzucac de la política catalana i espanyola, no: serà la desídia. La nostra és una societat deprimida que no vol anar a teràpia. Anem donant puntades endavant als problemes reals que tenim, que van des de la pràctica impossibilitat d’accedir a preus d’habitatge assumibles pel nivell de vida a què ningú respon un bon dia en una botiga. Perquè el nostre problema és que no tenim problemes, i així la bufetada que està venint ho tindrà ben senzill per doblegar-nos com els putxinel·lis en què ens hem convertit.

Article publicat a Nació Digital

La por de tornar-hi

De nou podem moure’ns per tot el país, no hi ha confinament comarcal -però tothom anava a Barcelona fins ara-, sembla que podrem tornar a sopar a les terrasses i amb el bon temps bona cara contra el virus. Hem d’estar contents i satisfets, perquè en tenim moltes ganes i de tant en tant una mica d’alegria. De moment, només, un 22% dels catalans han tingut contacte amb la vacuna de la Covid-19. Per ara les xifres són les que són i el mapa del telenotícies continua sent gairebé vermell sagnant de elevada que està l’alerta. També a Sant Feliu, no ens escapem.

Tenim ganes, moltes, de sentir que som nosaltres, de notar-nos, de viure’ns. No tenim interès en tenir una normalitat que no sabem quina serà, és que creiem que recuperarem la vida de febrer de 2020. No. Ni tot anirà bé ni serem millors i més forts, i molt menys podrem fer com si no hagués passat res. Perquè sí que passa, i molt. Hem canviat, i en alguns elements profunds. I això va des de la intimitat a compartir la pròpia presència.

Llegeixo a Twitter una persona que presenta un d’aquests problemes del primer món. Resulta que es va apuntar a un curs que va començar dilluns passat, i és online. Però el passat divendres, diada de sant Jordi, li van dir que passava a ser presencial. Aquesta persona va demanar la possibilitat de continuar des de casa. Però li diuen que no i que l’única solució és canviar a un altre curs online. Però quin és el drama d’aquesta persona? Doncs que no vol estar en una aula amb trenta persones més. Té por. I ha vingut per quedar-se.

Que està molt bé que tots tinguem ganes de fer canyes i de riure a les terrasses, que esperem que obrin els restaurants i que passem el rosari tot esperant que enguany sí que hi hagi festes de tardor a Sant Feliu. Jo el primer, primeríssim. Ara bé, la por, la malfiança, i també admetre que hem de posar límits a la il·lusió és el que ens porta aquesta època de l’any. Com diu el poeta, menteix la primavera.

Anem a pams, la por és una emoció. Tractem-la com a tal. És aquella suor freda provocada per percebre un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. I la por porta a l’angoixa. Mirem les dades de la pandèmia com qui mira la previsió del temps. Ja ho tenim integrat. Tenim la recança, quan algú tus o estornuda, tot i saber que no té massa relació, ja ens posem alerta. Res és igual i no tenim ni idea de què ve ni com.

No vull posar-me massa estupendo ni pedant, però aquestes piulades a les que feia referència una mica més amunt m’han fet pensar en La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Un clàssic. Parla de llibertat positiva i de llibertat negativa. Resumint, que ara podem triar si decidim fer la nostra malgrat tot, o si per contra, a pesar que podem triar, ens quedem aturats. Perquè ni el viatge és la millor part de l’aventura ni tornar és renunciar a progressar. Ens fa por tornar-hi, d’acord, ja ho hem dit, ara tornem-hi.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

No puc o no vull?

“No vull fer plans”. M’ho diu i em sorprèn. Però té tota la base científica, en el darrer any quantes vegades has pogut programar la teva agenda vital? Aquell viatget que volies fer, aquell soparet sorpresa tot celebrant que podíem celebrar, aquella visita als cosins, aquella trobada amb els amics perquè els nens poguessin anar a la muntanya. Un any de renúncies, imposades i conscients. No triàvem i això és el que realment ens pica. No tenir el petit poder quotidià per poder creure que marques el teu propi destí. El “no vull fer plans” és un “no puc fer plans”, empoderat i decidit, però fals. La sensació de control és un vector humà, i a més ens pot el costum, perquè som animalets que ens movem per les quatre estacions i les fruites de temporada, i pels ‘tota la vida s’ha fet així’.

Però cal tenir un calendari? Tots em direu que sí. Que has d’anar per la vida amb una mica de planificació. Amb objectius, amb ganes de fer coses. Sóc un senyor que no sap mai quan cau Setmana Santa, que m’embolico amb les vacances d’estiu i sort que Déu Nostre Senyor ens va posar Nadal en una data fixa. Sí, sóc un autèntic desastre, desajustat tot i ser multitasca, desendreçat malgrat ser d’ordre. Sort dels calendaris informàtics que m’avisen amb finestretes al telèfon, ho tinc al cap, però no emergeix entre les meves preocupacions mediocres i mundanes. Ja he dit que sóc un desastre?

Amb tot el que he exposat ara ve la contradicció: cal tenir plans, horitzons si voleu. Potser no tant com tenir gravat que el dia 12 de juliol al matí faré una mitja marató i al vespre soparem caviar i llagosta. Menys concret està bé, i amb coses més realistes doncs també. Anar a donar una volta, fer la canyeta i el vermut, o dinar fora de casa era fins fa no gaire un somni, un luxe asiàtic ben llunyà. Però som de les arrancades de cavall i les frenades de burro. Tenim paciència, però crec que cada cop menys control, no podem o no volem? Ara ho veurem.

Ara comença l’olor de primavera, s’obre la porta al solet i la brisa dolça, tot ve més de gust a fora, tenim ganes de riure fort i d’explicar-nos les coses. Llatins ens diuen. Ens informen que el risc de rebrot cau en picat al febrer. Sentim que les vacunes arriben (no tan ràpid com voldríem), que hi haurà passaport sanitari al maig, que tot va bé i que anirà millor. L’optimisme ens fa estúpids, i si ja érem estúpids ara imagina el que pot arribar a venir. Recorda que no feies plans perquè no podies no perquè no volies. Ara voldràs. Sabràs què fer? Com si fos San Fermín tots corrents quan obrin la porta del toril. La sensació de tornar a tenir llibertat, quina frescor, quina alegria. I ara la vessarem.

La necessitat de tenir bones notícies, de creure que el nostre dia a dia pot ser millor. Ara, malgrat el confinament i les restriccions, o precisament per això podem tenir esperança en què la nostra monotonia pot petar i que ens trobem un món molt millor, ple de purpurina. Abans de la pandèmia no teníem aquesta opció. Ens conformàvem o somiàvem? Com deia el poeta “la millor manera de fer realitat els teus somnis és despertar”. Doncs això, realisme i tranquil·litat. No poder, no voler o no saber. Tot està bé mentre creiem que ho decidim nosaltres.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital