Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.


Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

I per què manen els (462) cupaires?

No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.

I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.about:blank

Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?

about:blank

Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.

about:blank

Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
 about:blank
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.

Publicat a Nació Digital

Som insuportables

N’estic tip, no pas de la mona, ni de la decadència flagrant de Barcelona ni tan sols de les vacunes que no arriben. Ja en tinc prou. Tanta agror és indigesta, atipa l’angoixa per la revenja i la sobredosi de mala llet floreix la indiferència. Quina paraula pot descriure aquest nou episodi galdós de la política catalana? Segur que les mirades van pels independentistes, però els que no ho són deixa’ls córrer. El sentit d’Estat no existeix, però tampoc tenim ni farina ni llevat per poder-ho imaginar.


És molt cansat estar pendent dels altres, anar olorant com un porc que busca trufes, i alegrar-se dels entrebancs o les desgràcies del veí. En els darrers dies assistim, alguns amb crispetes a les mans, al festival de guspires de la negociació entre ERC, Junts i la CUP, amb Comuns i socialistes de convidats de pedra. Si Cuevillas és depurat uns riuen, si Esquerra no sap ni on té el programa electoral els altres se’n carden, i si la CUP ara resulta que sembla liderada per Miquel Roca se’n foten els de més enllà. És molt senzill: objectiu comú, pacte de mínims, i començar a començar.

Tot està per fer, però no tot és possible, ens diuen els poetes, i anar de conxorxa en conxorxa i de conspiració en conspiració potser és emocionant pels que han après la política a les sèries de la tele per cable. Un avís: no és xulo fer-se el dolent, un dolent és un imbècil. Això de va de Catalunya, d’una societat que espera com a mínim una mica d’esperança i de llum.

Es pot fer política social sent independentista? Sí, és clar, se n’ha de fer. I econòmica? També, perquè és el mateix. Per això és important sospitar de qui diu que dretes i esquerres ja no existeixen. No només per no insultar el llegat de Norberto Bobbio, sinó per tornar a posar en valor les idees, les polítiques i no els polítics -no és una broma de gènere- i actuar. Dels 27.512 milions d’euros del pressupost cal treure’n suc. I cal trobar-ne més. De les pedres em fen pans, però potser el forn no dona per fer màgia.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i s’escull Enric Prat de la Riba com el seu president. Una cosa que tenim els catalans és que ens mantenim per la voluntat de ser, d’acord, però sobretot perquè som molt pesats amb la nostra història. Si alguna cosa vaig aprendre a la facultat era que tot està inventat i que has de ser prou viu per treure profit a cada moment. Davant del dubte, Prat. I això ha de fer el nostre Govern sí, però sobretot de voler liderar el país, i inspirar la societat catalana. Gent que escolta Rosalía, mira La Isla de las Tentaciones, creu que Ayuso és bona presidenta i que no va votar a les darreres eleccions. Aquest és també el meu país i no mereix, tampoc, aquest pim-pam-pum que cada dia provoca l’enfonsament de la catalanitat i del catalanisme com una esperança per una vida digne. I és una part que està desconnectant de tot el que som i no tornaran i no sabrem on buscar.

Entenc totes les cerimònies d’aparellament possibles per als pactes i les negociacions. Comprenc les pors i les malfiances. Accepto la gasiveria i la tàctica. Lamento la traidorïa i els cops de colze. Però agraeixo, i agrairé, que hi hagi qui accepti el reflux de les contradiccions i, per fi, es posi al capdavant sense mirar si qui el segueix li dona la raó.

Article publicat a Nació Digital

Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Weimar: els ultres es queden

Dissabte 13 de febrer, Madrid: “L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. No hi ha res més cert que aquesta afirmació: el jueu és el culpable i la División Azul va lluitar per això”. Aquest vòmit el va llençar Isabel Peralta en un acte commemoratiu d’aquesta part de l’exèrcit franquista. Allà mateix, una jove amb camisa blava, promotora de la recuperació de la Secció Femenina de la Falange, escopint a la llibertat amb racisme i odi. Sí, en ple 2021. És el mateix discurs de l’odi que feia gastar el nazisme al 1933. I sí, està tipificat a l’article 510 del Codi Penal com a Delicte d’Odi.

Amb aquest escenari la Fiscalia ha anunciat l’obertura d’una investigació sobre l’acte, centrada en les declaracions antisemites. Així ha de funcionar. Ara bé, l’exposició mediàtica d’aquestes manifestacions ha estat brutal. Amb el context de VOX entrant al Parlament català com una divisió Panzer. I amb el consens de que els mitjans públics han donat més veu de la que tocava a la ultradreta en les seves antenes. No ara en campanya, de fa mesos. Perquè era d’interès informatiu, perquè la cosa pública exigeix pluralitat, perquè som tan progres que no ens fa por res. Quina gran ximpleria.

Això ens porta a la paradoxa de la tolerància del gran Karl Popper. Resumint diria que es deixar de ser un pagafantes amb els ultres. La paradoxa exposa que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va fugir dels nazis. El paradigma d’aquesta teoria -que és només que sentit comú sense lliri a la mà- va ser la república de Weimar, l’organització política que va regir Alemanya des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a l’entrada dels nazis de manera democràtica. L’ou de la serp doncs és la combinació estúpida de tolerància i bonisme. Tolerància i bonisme que és té també amb els grups radicals d’esquerres que tenen representació al Parlament, però que degut a la nostra tradició política (dreta malament, esquerra bé) no només no denunciem si no que blanquegem. No podem ser tan selectius.

Comparteixo la ràbia i el fàstic per la presència ultra però em preocupa més encara que són resposta a la nostra indolència, passem de tot. A Sant Feliu de Llobregat aquest diumenge es van comptabilizar 19.682 vots que suposa un 57,69% de participació, el 2017 la participació va ser del 86,27%. Ep, no faig trampa. El 2017 eren unes eleccions excepcionals, on independentistes i constitucionalistes ens vam creure que ens ho jugàvem tot i hi vem anar. I enguany la cosa no estava per moltes alegries, amb por al virus i membres de les meses vestits d’astronauta. D’acord. Però com deia el PSC fa uns anys: si no hi vas, ells tornen. I tornen els radicals, sempre alerta. I en aquest cas, els feixistes sota pell de xai. Com a Weimar.

Ara esperarem que la Fiscalia faci pam pam al culet dels feixistes de la División Azul, però poca cosa més. El famós Estat de Dret ha de funcionar amb potència. Amb totes les garanties -que ja sabem com se les gasta amb independentistes i rapers- però amb els ultres cap broma. Ningú es prenia seriosament Donald Trump -amics dels Clinton i sempre simpatitzant Demòcrata- fins que la cosa ha arribat a promoure l’assalt al Capitoli. I sempre, sempre, sempre hi ha els mitjans de comunicació pel mig.

Els ultres ja hi eren diuen alguns, però és que ara gràcies a premsa, ràdio i televisió ja s’han quedat. I costa molt fer-los fora. I més si les nostres armes democràtiques són la pluralitat i la resistència passiva. Idees i llei. Arguments i denúncia. Pujar-se sobre una furgoneta en marxa només els hi dona més visibilitat. Arraconar-los amb diàleg intel·ligent és el que pot funcionar. Recordeu allò de ‘fer un Tortosa’?

No només cordó sanitari si no també argumental. I els 124 diputats restants del Parlament haurien de ser prou intel·ligents. Vull ser generós i hi poso la CUP, però en la campanya només van fer que donar-hi vida, perquè amb la confrontació creuen que s’alimenten, també són ultres. Són extrems que es toquen o que es necessiten. El centrisme ja no és una actitud, és una necessitat. I això el periodisme català sembla que no està preparat ni per veure-hi, ni molt menys per dir-ho. Tant de bo l’erri i d’aquí un mes veiem mitjans i polítics assegurant un Parlament democràtic i demòcrata. I a Sant Feliu, i a tot Catalunya, la propera a votar més i sense tibar.

Article publicat a Fet a Sant Feliu