Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

L’alcalde és un fill de puta

Ja està, ja hem passat les eleccions municipals. Sí, les més properes, les que més ens toquen de prop. Potser les menys romàntiques. Són les eleccions que parlen del carrer mal asfaltat, de la rotonda que no s’entén o d’aquell terreny que ningú sap per què però acabarà sent un centre cívic o alguna cosa així. La màgia de la política local, escolte.

L’alcalde o l’alcaldessa sempre és –ha sigut i serà per sempre– el blanc de totes les crítiques. Sempre l’alcalde és algú que s’equivoca, algú que pren decisions estranyes i que segur que beneficia algun familiar seu. Ser alcalde avui en dia és una professió de risc perquè ser alcalde vol dir estar sota sospita. En definitiva, tots pensem que l’alcalde és un fill de puta, algú que ens vol estafar o, pitjor encara, algú que ens vol dominar.

Ara la moda és carregar contra la política i els polítics. Ara la moda és desesperar-se, voler solucions ràpides i fàcils, alguna cosa que no coste d’entendre. Ara la moda és prometre i prometre (això ja es feia abans), però amb una diferència: els líders d’ara tenen molta raó i és gràcies a ells que ara sí que es fa política perquè ara la gent els ha votat; abans no valia, pobres mortals.

Però, de vegades, hi ha alguna cosa que torna a lloc. Fa quatre anys, un alcalde de la Terra Alta no va renovar. Després d’haver defensat el seu poble en un moment tràgic amb ungles i dents, a peu i a cavall, es quedava fora sense la confiança que mereixia.

Tot val en política, sembla ser. Això de la política, la fem les persones. Els polítics són brossa! La mateixa brossa que vostè i jo, oi que m’entén? Diumenge passat, el partit d’aquest ex alcalde que deia va tornar a guanyar en aquell poble i per majoria absoluta. La llista que portava era molt similar. De fet, si no m’erro, el pròxim alcalde i l’alcalde cremat anteriorment són mig família.

I som ben dolents. La ciutadania, vull dir. A veure, diuen que la democràcia no pot ser només votar cada quatre anys. No sé si hi puc estar d’acord. Amb el que ens agrada castigar amb els vots als polítics, no sé si aniríem massa enlloc si ens passem el dia rajant i carregant-nos el que hi ha. Alcaldes potents que deixen de tindre majoria absoluta. Però és que qui el substitueix trau majoria absoluta així mateix! No és una mica estrany? És igual qui guanye; l’alcalde és un fill de puta. Anirem a per ell.

Ara tenim alcaldes i alcaldesses nous. Només podem fer que desitjar-los sort i encerts. Perquè, estigueu tranquils: els mateixos que els hi hem deixat temporalment la nostra confiança serem els qui els decapitarem quan ens vinga de gust. Perquè sí, perquè l’alcalde és un fill de puta, perquè ho diem nosaltres.

Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

Del Watergate a la bala al peu

 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho.