“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

“El meu ERO és pitjor”

Aquestes setmanes són d’aquelles que deprimeixen els periodistes. Per molt dia de Sant Francesc de Sales que hagi passat. I és que l’anunci dels expedients de regulació d’ocupació (ERO) a El Punt Avui i El Periódico deixa gelat.

Per molt que ja es veia a venir. Per molt que tots sapiguem que el nostre sector està, encara, en una crisi industrial que no sabem si ha tocat fons o no. Per molt que el món s’enfonsi, tendim a pensar que, a nosaltres, no ens tocarà.

Aquests ERO podrien comportar l’acomiadament de 200 periodistes d’aquestes dues capçaleres veteranes. A més, en el cas d’El Punt Avui, significa el tancament físic de la redacció de Barcelona, cosa que li treu potència com a diari nacional.

D’acord, es mantenen periodistes al cap i casal actuant per teletreball, però jo sempre defensaré la redacció física. La xerrada, la confrontació d’arguments, el contrast constant d’idees… no és una qüestió de paper, web o televisió. És qüestió que els periodistes som humans i treballem amb una matèria primera molt delicada: la vida de les persones.

A tots ens venen papallones a l’estómac veient “Newsroom” o aquesta nova pel·lícula, “Los archivos del Pentágono”. Però no cal cercar en la ficció. En aquest país es fa (bon) periodism, però es treballa braç a braç amb la precarietat de la mà i amb la inseguretat professional; i malauradament és el que ens toca. Un dia estàs aquí i l’altre allà. Un dia ets cap i a l’altre ets indi. No ajuda gaire a fer planificació, ni amb el banc ni amb la parella.

Tot i l’escena grisa, però, no podem deixar que se’ns endugui el tornado pessimista. Ara estem en allò de “doncs el meu ERO és pitjor que el teu perquè tal i tal”. No ajuda en res. No només les noves formes de periodisme funcionen; també les “velles” ho fan i totes, totes, es basen en una cosa: bones històries.

Enguany els premis Barnils van ser una bafarada d’optimisme. Tenim pedrera, però sobretot tenim molts professionals preparats. Cal ser ambiciossos i dúctils. Res serà com abans. Però gràcies a Déu, ara comença l’acte en què els periodistes caminem per on volem anar.

P. D.: Ànims companys amb l’espasa de Dàmocles a sobre. Aferreu-vos a la vostra dignitat, i camineu.

Article publicat a Media.cat

La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

D’on venim

Els catalans som gent reservada. Som d’anar cap a dins. Potser els de costa menys, però vaja, som molt nostres. Vivim en un petit país que el que té és història. Passat, present i futur. I molta documentació. Historiadors de primer ordre i estrangers enamorats del que som i serem. Tenim una situació geoestratègica diabòlica. Enmig del nord i del sud tota la vida. Som poc xovinistes malgrat que sempre ens acusin de nacionalistes. Som crítics en excés i sarcàstics fins a la malaltia. Amb tot, ens cal saber com érem per entendre com som. Amb aquest propòsit el 27 de desembre a les 22.00 s’estrena Comtes a les teles locals i Movistar+ (canal 159). Per fi, anar més enllà del Dragui.

 
Es tracta d’una docusèrie dirigida per Carles Porta i escrita conjuntament amb Albert Sánchez Pinyol sobre l’origen de la nació catalana, als segles IX i X, amb la pugna entre els comtes de la Marca Hispànica i els reis francs. Entre Espanya i la UE dirà algú. Entre el 27 i el 30 de desembre, un cop comenci la treva nadalenca, cada nit podreu veure a la tele (sigui VOTV o sigui Vallès Visió) un dels quatre capítols trepidants sobre els quatre primers comtes de la nissaga de Barcelona. Si no us agrada la història ni els comtes ni el Sànchez Pinyol també us agradarà. No és una producció basada en la èpica o el romanticisme d’uns comtes tipus Robin Hood. Ni de la cosa de Guifré i les quatre barres.

 

Els primers comtes (Guifé, Guifré Borrell, Sunyer i Borrell) són homes del seu temps que són una mica antisistema. Són personatges complets, amb força drama a la seva vida, però molt conscients del seu compromís. És una pulsió humana: protegir la teva família, i als teus. Quan vaig estudiar Història em vaig meravellar (contra tot pronòstic) amb la Medieval, on a més treia molt bones notes (contra tot pronòstic). És una època denostada, amb mala premsa, com els moderats. Però és un espai de transformació espectacular i, en qüestions socials, més avançat del que es pugui creure. És per això que Comtes ens explica d’on venim. Del fort component visigòtic que té la nostra cultura, les nostres lleis i costums i de la construcció de la base de la nació social que som i que capa a capa, durant segles, s’ha anat construint.

Marqueu-vos-ho a l’agenda. Comtes ho petarà. Perquè és entretinguda, perquè té un color propi, perquè és catalana i sobretot perquè ens posa davant del mirall sense apriorismes. De vegades no agrada, però és la única manera de saber quina cara fem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171215

La cosa local

Aquest dimecres passat a Mataró es va celebrar l’Infolocal, una reunió de ràdios i televisions locals que propicia la XAL, La Xarxa, amb una premisa clara: o col·laborem (bé) o serem residuals. Llegir aquest article en un diari local o comarcal com és aquest cas indica que el lector és algú preocupat pel seu voltant més proper. El diari més reconegut del món és un diari local: es diu The New York Times.
Habitualment les trobades sectorials (com les fires agrícoles) són una gran oportunitat per queixar-se tot junts dels problemes que tenim: que si no plou, que si plou massa o que si el teu jardí és més verd que el meu.

En la política, també, la cosa local, la proximitat, allò que en deien subsidiarietat, és bàsica en tots els sentits. És com s’ha de començar i és on s’ha d’acabar. No en va és als ajuntaments a qui la Junta Electoral Central els prohibeix posar cartells dels presos polítics o llacets grocs. Això vol dir alguna cosa. Josep Mayoral, Meritxell Budó o Pamela Isús són els nostres superherois. I els altres alcaldes, perdoneu. I en Jesús Medina, aquí a EL 9 NOU, o Albert Jordana i Clara Armengol a VOTV, o en Paco Agudo, a Ràdio Granollers. Estic una mica fart del complex que alguns tenen amb l’acció local: sigui el periodisme, la política, la gestoria o l’esport. La cosa local no és quelcom que es pugui menystenir. És la base! I és un tema de costos, per entendre’ns.

Una victòria pírrica és aquella que s’aconsegueix mitjançant grans pèrdues en el mateix bàndol. Això ve del segle IV abans de Crist. I el 2017 no ens ho podem permetre. El poeta diu que “hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són aquells forjats sobre sòlides majories”. I les majories no es poden demanar a Amazon, per correu electrònic. Les majories són piràmides, i ja els egipcis van entendre que la base havia de ser àmplia i aquesta base són els municipis i tot el que engloben. La cosa local no és una maria, no és una assignatura d’aquelles optatives: és obligatori cuidar-ho. Surts al carrer, just es tanca la porta de casa i ja estàs a la política local, a l’acció local. És bo, i intel·ligent, el consum d’informació local i de proximitat. És bo, i adient, que les teles i ràdios locals col·laborin entre elles. És bo, i necessari, saber usar les eines que tenim en tots els sentits. Vivim un moment en què el voluntariat està al màxim de revolucions: aprofitem-ho. I sabeu d’on surten aquests voluntaris? Sí, de la cosa local

 

Publicat a EL 9 NOU VOR 171201

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

Hillary-Trump: no hi ha mal menor

Votar amb el nas tapat no és nou. El 2002 milions de francesos progres van haver de votar Jacques Chirac per barrar el pas del xenòfob Jean-Marie Le Pen. Pel mateix principi, pensem els europeus, Hillary Clinton serà la 46ª presidenta dels Estats Units d’Amèrica, i la primera dona en el càrrec. Ningú vol Trump. Els europeus, molt sovint, ens equivoquem. Perquè no entenem què és Amèrica, per això mateix no entenem Donald Trump. De la mateixa manera que els catalans encara som nyerros i cadells, als Estats Units encara hi ha separació racial, divisió territorial nord-sud, extremisme religiós i ateu, i orgull nacional doble (estat-nació). A Catalunya, Espanya, Europa, no estem ben informats. L’única manera és llegir premsa americana: del New York Times al Des Moines Register (que per cert titulava ahir: “No importa qui guanyi, Iowa seguirà estancada”).

El nostre desconeixement ajuda al bonisme i el maniqueisme nostrat, atrevida arrogància. No pretenc fer un pronòstic, però si fos un yankee diria que les apostes estan 5 a 1 per Hillary contra Trump. És molt? Hi ha una opció real d’empat, però en aquest cas els membres republicans del Col·legi Electoral segur que tindrien fuites de vot cap a Clinton.

Les enquestes que ens arriben (les que comenten els imprescindibles corresponsals europeus als USA) són les dels grans mitjans nacionals i marquen una tendència, i prou. Ara bé, i prenent la petita Iowa com a exemple: El Times li dóna avantatge a Hillary mentre que el Des Moines Register atorga un lideratge de 7 punts a l’inefable Donald. La diferència entre el periodisme local i el nacional és que el periodisme local sempre és millor. I ho és perquè es fa de més a prop.

Trump és l’encarnació de l’antisistema. Depenent del substrat socioeconòmic de cada país trobem que els antisistema tenen cares diferents i etiquetes sovint contràries. França té Le Pen, nosaltres podemites, cupaires i comuns, Itàlia el pallasso Grillo i Amèrica té Trump com tenia el Tea Party. Obviar-los no és solució, però tampoc engreixar-los per poder dir que som plurals. Cal desterrar el populisme. És una derivació negativa del joc democràtic.

La diferència per mi més clara respecte als Estats Units: els mitjans de comunicació no s’amaguen. Ans al contrari, donen la cara. La dada és que 57 capçaleres han donat suport editorials a Clinton per només dues que ho han fet per Trump (Las Vegas Review-Journal, propietat de Sheldon Adelson, i el Florida Times Union de Jacksonville). Els mitjans giren l’esquena a Trump, però al mateix temps se n’alimenten.

Trump és una història lamentable del màrqueting i de l’especulació dels Estats Units. Clinton és la política més conservadora que pugui oferir el Partit Demòcrata i només farà que seguir les passes d’un Obama que no pot amagar dos mandats grisos que se salven per la recuperació econòmica del final i per una oratòria moderna.

Ah, i això a Catalunya com afecta? Doncs com a la resta del món. No som tan especials Si Trump guanya i imposa el 35% d’aranzels d’importació com ha promès doncs patirem. Si guanya Clinton veurem més mà dura a Orient Mitjà i més refugiats. Sobre la independència? El president dels Estats Units per defecte és conservador amb l’estatus quo mundial, altra cosa són els interessos que provoquin els fets consumats. Quan siguem independents ja en parlarem: ara el que toca és consolidar una presidència dèbil en qualsevol cas i amb un Congrés regirat a ambdues càmeres. Esperem que guanyi el millor, sigui qui sigui.

Article publicat a Nació Digital