Espadaler, vergonyeta

La política és el més noble dels oficis, sempre i quan qui s’hi dediqui, pugui exercir la tasca amb noblesa. Quan la vilesa i la mediocritat taquen la política comença el camí cap a l’absurd, la tonteria, i els vots a VOX i d’altres. Crec que no hi ha nova o vella política, hi ha mala o bona política, perquè la fem les persones, àngels i dimonis. El cap de setmana passat va entrar en el nostre món la fórmula de la vaga de fam, com un últim intent de denunciar pacíficament la inacció cruel dels tribunals espanyols amb els presos polítics. Enfront d’aquesta situació, quatre dels presos polítics de Lledoners fan vaga de fam. Jordi Turull i Jordi Sànchez la van començar dissabte passat. Dos dies després s’hi van afegir Joaquim Forn i Josep Rull. Només puc mostrar el meu respecte i el meu neguit per aquests homes compromesos. 

En una d’aquestes entrevistes radiofòniques que es fan sense veu dels presos hem pogut saber del conseller Turull. En Jordi Turull, entre d’altres coses, va carregar contra Ramon Espadaler, exsecretari d’Unió Democràtica de Catalunya i actualment diputat al Parlament en el Grup Socialista perquè no s’ha interessat per ell. El també candidat Turull va lamentar que Espadaler no l’hagi visitat a la presó, apuntant que tots dos van ser “companys molts anys, jo era portaveu parlamentari de CiU i ell n’era portaveu adjunt”. Es més, el de Parets del Vallès dispara contra l’ex dirigent democristià i li demana “que després no vengui valors cristians”.

Quina mala llet! En Turull pot estar enfadat. Ho entenc. Com por no entendre-ho. Què val més per l’exescuder d’en Duran i Lleida? L’home o l’escó? Quedar malament al despatx uns dies o fer el que cal? No ho dic pel senyor Espadaler, sinó por tots nosaltres.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Pel·lis de periodistes, per fi

El juliol de 1971, el New York Times, el Washington Post i els principals diaris dels Estats Units d’Amèrica va prendre una decisió valenta a favor de la llibertat d’expressió, informant sobre els documents del Pentàgon i l’encobriment massiu de secrets per part del govern que havia tingut lloc durant quatre dècades i quatre presidències nord-americanes. Aquest és l’argument de The Post(Los archivos del Pentágono, en castellà), pel·lícula d’enguany dirigida per Steven Spielberg amb Tom Hanks i Meryl Streep. La premsa, el periodisme, és un gènere propi dintre del cinema, sent per mi Primera plana (1974) de Billy Wilder amb Jack Lemon i Walter Matthau la millor, incloent les recents SpotlightL’ombra del poder, i la llegendària Tots els homes del president.

Però, pedanteria periodística i cinèfila a banda, hi ha una pel·li de periodistes que tinc ganes de veure: la d’un diari que havia de durar quatre setmanes i que ha durat 40 anys, i el que queda! Es tracta de la història d’EL 9 NOU, sí el diari que teniu a les mans. S’acaba d’estrenar a L’Atlàntida de Vic De quatre setmanes a 40 anys, i ha de ser un èxit, segur, com aquest periòdic. Nois, que van muntar un equip de futbol, tal com explica el mestre Ramon Besa, i anaven per Osona com els Set Magnífics. Escric això sense gaire voluntat de fer la pilota. Ans el contrari, ho faig sense poder guanyar-hi res, més enllà de poder quedar-me tranquil. Una publicació local amb vocació regional té tot el sentit del món, i si està feta amb ganes de transcendir la tasca de repetidor o de pregoner. I a Catalunya en tenim molts exemples, gràcies a Déu.

La premsa de proximitat, la que és més a prop de casa, és la més difícil de fer. Perquè a qui critiques te’l trobes a la cua de la carnisseria, perquè no hi ha portaveus oficials ni twitters, perquè només el periodista pot comprovar fil per randa una història. És per tot això, i per més, que és la millor pedrera periodística. I no hi posaré noms però a la premsa, televisió i ràdio d’àmbit nacionals n’està ben trufat de persones que provenen del món de la comunicació local, i també d’EL 9 NOU. El moment de l’audiovisual català, a tots els nivells, permet i demana que expliquem també com funciona el nostre món.

Hem vist sèries d’advocats, de metges, de periodistes, de policies… però de periodistes locals catalans? Encara no. Proposo que es faci amb atreviment. Hauria de ser en una redacció de Vic o de Granollers? No ho sé, però tampoc fem una cosa de mentida tipus Ventdelplà o Nord. No, no. Una redacció a Tortosa, Mollerussa o Figueres. Amb qüestions locals figurades o no, perquè seria valent seguir l’actualitat. Perquè sovint, potser massa sovint, és amb la ficció que entenem la realitat. Espero que De quatre setmanes a 40 anys agradi al màxim de gent possible, des de la Llagosta a Molló, però sobretot més enllà: allà on es vulgui periodisme intel·ligent.

Article publicat a El 9 Magazín

8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Cor català

En l’univers de les estructures d’Estat que ha de bastir la Catalunya lliure que molts volem i votem, cal tenir clar el món audiovisual. La cultura i la llengua catalanes s’han de protegir, però sobretot cal fomentar-ne l’ús. L’èxit de Televisió de Catalunya és ser una referència per a tothom i deixar en l’imaginari col·lectiu una sensació de prestigi, també entre els catalans castellanoparlants.

I a banda de les prerrogatives i necessitats tècniques, l’èxit de TV3 es va basar en uns informatius potents i sense complexos, i també en encertar la ficció estrangera i ser capaç de produir-ne de pròpia. Si a tot això hi sumes l’epifania del Club Super 3, es fabrica un còctel de nassos.

A la tele (als mitjans en general) es diu que tot està inventat. És com això de la política, la nova i la vella, quan només hi ha de bona i de dolenta. Amb la tele igual. Mari Pau Huguet o Joan Salvat són referents televisius de casa nostra, i ja fa dies, per la feina ben feta.

És per això que reclamo recuperar la informació del cor, rosa que se’n diu, però ben blanca i sense escarafalls. Per què? És el contingut més consumit a Catalunya, en una cadena espanyola sobretot. No podem renunciar a una part significativa del nostre país. La independència o la Catalunya un sol poble, com vulgueu, es farà també amb l’audiència de ‘Sálvame’ o no anirem enlloc.

Parlant de toreros i folklòriques, salvarem Catalunya? No, i tampoc és la intenció però sí que hem de ser oberts de mires per poder mirar més enllà. Si voleu, el cor català és una metàfora. Però crec que és contingut interessant i perquè cal ser valent per ser frívol una estona i després tornar a ser on ens toca.

Article publicat al setmanari Ripollès

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Opinió i mentida, camí curt

Sempre cal llegir i escoltar als que són més grans que tu, no per edat si no per experiència, que és més que un grau, i ser humil, sobretot quan no s’hi està d’acord. Diuen que de jovenet vols matar al pare i que quan t’adones que ton pare tenia tota la raó del món vol dir que has madurat. L’experiència és valorable però no és un element que atorgui infal·libilitat. Per això podem llegir com un dels més ínclits periodistes catalans, senyor Lluís Foix, assegura que “les divisions dintre de l’independentisme són una causa principal de la inoperativitat del Govern”. Em sembla una mica curt de vista o, com a mínim amb molt de prejudici. Perquè calen dades, ni que sigui per comparar o per confrontar les nostres propes idees.

El Govern és inoperatiu? No m’ho sembla pas. En el nou curs escolar hi haurà 5.465 centres docents, onze dels quals són de nova creació, i es comptarà amb 71.865 places de docents, 690 de noves. Aquest any hi ha 4.000 alumnes nous en FP i s’ofereixen 53 cicles de grau nous. Això quant a Educació ara que tothom torna a escola, i que és una de les polítiques socials irrenunciables de qualsevol Govern.

Si sou més de la cosa tecnològica recordar que el sector TIC creix cada any un 17% i genera més llocs de treball que el sector automobilístic o bé que Catalunya és la regió líder a Europa amb 1.200 startups i centres TIC i de recerca de referència. Potser hi ha qui, suposo que com el senyor Foix, necessiten de dades macroeconòmiques més dures. Aquí van: El valor de les exportacions ha pujat un 71% des del 2009, que va ser ja un gran any. I també pot interessar que la indústria ja és el 19,7% del PIB, segons l’Informe anual de l’economia catalana 2017, i símptoma de que la nostra salut es recupera.

Tot depèn de com es miri. I sobre aquest particular és senzill perquè les dades ajuden a posar llum. Però i en les valoracions més polítiques o ideològiques? I sí, haig de dir que els periodistes, que sempre estem per sobre del Bé i del Mal, també aportem opinió política o ideològica quan valorem un fet. Res és pur, i és bo que així sigui.

Llavors quan un director d’un diari no vol acceptar un fet, en aquest cas que la Diada d’enguany ha estat un altre èxit, doncs ha d’esgarrapar: “La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com imposició, sinó com a transacció”. Tot això després d’aplaudir a la presidenta de l’ANC, senyora Elisenda Paluzie, quan demanava al Govern que no deixés tota l’empresa independentista a la societat civil. Ai, que se’ns nota una miqueta. Posats a destacar frases de la Diada em quedo amb una del president d’Òmnium Cultural, senyor Marcel Mauri quan va subratllar que “cal sentit d’estat i unitat, no uniformitat”.

No citaré ningú més però cal estar atent al que es diu. Tothom pot fer la seva, però no podem tolerar la mentida, no per més temps.

el 9 magazin 180914

Article publicat a El 9 Magazín