Infertilitat: buscant culpables

El dia 4 de juny és el Dia Mundial de la Infertilitat (això dels dies mundials o dies temàtics potser caldria revisar-ho, perquè sovint ha passat de ser un moment per prendre consciència d’una qüestió rellevant que passa desapercebuda a acabar sent un moment de ‘postureig’ màxim i de donar suport moral via xarxes socials a la causa que toqui). La infertilitat. No poder tenir fills. Un drama autèntic. Persones que veuen que un dels seus somnis, un de quotidià, és impossible. I que entren en una muntanya russa emocional, psicològica i econòmica de terrible magnitud. A més, es pressuposa també que per ser mare s’ha de tenir parella, cosa que potser es podria afinar més hores d’ara.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva. No poder tenir fills té múltiples causes. Als mitjans, el que s’ofereix són dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada. De fet, algunes imatges que il·lustren aquests branded content són feridores, com la d’una clínica que ofereix ajuda psicològica i aporta una imatge d’una dona mirant una prova d’embaràs negativa. És terrible.

Hi ha publicitat encoberta més intel·ligent, propositiva, del tipus: “La teràpia genètica permet tenir una salut personalitzada”. A la hi apareix un catàleg dels sospitosos habituals, del càncer a la infertilitat. Hi ha molts exemples d’aquests més elegants, a tots els mitjans. No són bruixots ni tarotistes, però es basen en la urgència del desig més íntim de les persones. I tot plegat és una col·lecció de silencis incòmodes, d’eufemismes i d’hipòtesis. Les desgràcies passen als altres, ja ho sabem.

Diabetis, síndrome d’ovari poliquístic, endometriosi, hiper i hipotiroidisme, fins i tot la celiaquia apareixen en aquest catàleg maleït. Com si fos una llista de la compra. I no és just ni exacte tractar per igual totes les causes però sobretot el que és salvatge és la llista de solucions. Com més a prop d’una clínica privada de fertilitat –he trobat un ‘atelier de benestar’–, més senzill sembla que és lliurar-se d’aquest sofriment.

És destacable algun intent per tractar la qüestió com en aquesta edició del programa Tabús de TV3 que, tot i que potser obre massa el diafragma, és d’agrair que tracti el tema. És la televisió, sobretot Televisió de Catalunya, qui més ha tractat la qüestió, i també Catalunya Ràdio en té algun exemple, coses de les emissores públiques. Els mitjans escrits són més permeables a la publicitat més o menys encoberta i això fa que sigui més complicat trobar-hi articles genuïns sobre la qüestió de la fertilitat, i sovint amb una perspectiva més científica que social o humana.

Informar de les causes és un bon exercici de periodisme diguem-ne científic i del periodisme en general. Dades i context. Perquè un dels perills és que les dades i la informació sense interpretació donin pas a la creació de mantres, com per exemple, el que diu que els homes som menys fèrtils avui que fa 30 anys. Les dades indiquen que la qualitat del semen és menor, segons alguns estudis, però d’això a dir que tots els homes tenen problemes de fertilitat hi ha un tros. Es parla prou dels factors que els causen en homes i dones i de com tractar-los? I no només els mitjans de comunicació, les administracions públiques tenen un paper fonamental en la creació de contingut científic d’ampli abast. Perquè si no es fa així, tot queda en un article enmig d’un parell de dades sense lligar i va, tira.

Tot són instruccions en aquests articles que sembla que recomanin un restaurant de moda o els millors concerts de l’estiu: prova a la primavera, que faci sol, no mengis massa fort, no facis massa exercici físic… semblen consells de les iaies de fa molts anys, però es troben als mitjans de comunicació avui. Potser caldria fer-hi la volta: tractar la fertilitat en el seu conjunt i la infertilitat com una part intrínseca de la qüestió. No seria tan sols un canvi de nom, seria més profund: com la mort i la vida van de la mà, poder no poder tenir fills és caminar el mateix camí.

Article publicat a Mèdia.cat

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat

El consumidor idiota

Dilluns, primera hora, tot escoltant la ràdio. Una tradició que no hem de perdre a Catalunya, una que m’agrada molt, és que els conductors matinals ofereixen una editorial llegida en primera persona. Posant la cara, aportant la veu, dient el que es pensa. I sempre he volgut creure que un cop situat aquest pensament, el programa s’ha de desenvolupar tot desfullant aquesta idea. Unitat de missatge, 360 graus.

Doncs bé, l’altre dia, mentre anava amunt i avall, fent les coses que tots fem per casa a les vuit del matí si encara hi som –o bé, si ets de camí, quan escoltes més fort per veure què diuen– em vaig quedar amb el cul tort. Escoltant atent una d’aquestes editorials carregant contra la falta de responsabilitat de la classe política catalana, per què trigaven en pactar els ‘guanyadors’, per què els altres no ajudaven amb la gestió de la pandèmia… “Coi, comencem forts la setmana”, penses. Però un cop baixa el teló de l’opinió, de la fàtua, de les taules de l’aliança que em llença el locutor/a, què ve al meu petit cervell obert a escoltar? Sí, “doncs ara parlem dels triomfadors dels Globus d’Or”, tal sèrie, tal actriu, tal presentador.

Com? Després d’aquesta grandiloqüència, d’aquest estar per sobre del bé i del mal perquè som periodistes i això és el que hem de fer, em veniu amb uns premis de sèries de tele per cable? La dignitat cada cop és més efímera. Vagi per endavant que sóc gran seguidor de les sèries i del cinema. Però per anar pel carrer, per ser un bon ciutadà, els Globus d’Or no estan en la llista de les cent primeres prioritats. Em vaig quedar astorat. Vaig treure la ràdio. Esbufegant i mirant al cel. El meu dret com a consumidor, l’autèntica democràcia. Si seguís escoltant estaria donant per bona aquesta incoherència, aquesta mala praxi. Ep, que ja entenc que al matí cal contingut picadet i que la gent a primera hora no estem per escoltar debats sobre Arendt o Heidegger, però podem anar més enllà dels jocs de paraules i de les tertúlies sobre tertúlies i de parlar de què fan a la tele.

Hi ha algun notable esforç a la ràdio i a la televisió del nostre país per fer informació i entreteniment de qualitat i sense prendre el número a l’oient o espectador, al consumidor. Si es tractés d’un anunci podríem parlar de publicitat enganyosa. Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

En el seu llibre The Night of the Gun el famós redactor de mèdia del New York Times, David Carr, que va morir ara fa sis anys, deia: “Tots caminem per aquesta terra sentint que som fraus. El truc és agrair i esperar que el ball no acabi aviat”. Si sabem que som mentida és senzill poder seguir omplint les hores. Però llavors, si us plau, no em vingueu més amb grans consideracions, prepotència ni sopars de duro. El periodisme pot ser entreteniment, ho ha de ser, però sobretot ha de ser veritat. I per ser veritat ha de ser coherent. Espavilem, perquè el ball ha de ser llarg.

Article publicat a Mediacat

La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat