Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Cor català

En l’univers de les estructures d’Estat que ha de bastir la Catalunya lliure que molts volem i votem, cal tenir clar el món audiovisual. La cultura i la llengua catalanes s’han de protegir, però sobretot cal fomentar-ne l’ús. L’èxit de Televisió de Catalunya és ser una referència per a tothom i deixar en l’imaginari col·lectiu una sensació de prestigi, també entre els catalans castellanoparlants.

I a banda de les prerrogatives i necessitats tècniques, l’èxit de TV3 es va basar en uns informatius potents i sense complexos, i també en encertar la ficció estrangera i ser capaç de produir-ne de pròpia. Si a tot això hi sumes l’epifania del Club Super 3, es fabrica un còctel de nassos.

A la tele (als mitjans en general) es diu que tot està inventat. És com això de la política, la nova i la vella, quan només hi ha de bona i de dolenta. Amb la tele igual. Mari Pau Huguet o Joan Salvat són referents televisius de casa nostra, i ja fa dies, per la feina ben feta.

És per això que reclamo recuperar la informació del cor, rosa que se’n diu, però ben blanca i sense escarafalls. Per què? És el contingut més consumit a Catalunya, en una cadena espanyola sobretot. No podem renunciar a una part significativa del nostre país. La independència o la Catalunya un sol poble, com vulgueu, es farà també amb l’audiència de ‘Sálvame’ o no anirem enlloc.

Parlant de toreros i folklòriques, salvarem Catalunya? No, i tampoc és la intenció però sí que hem de ser oberts de mires per poder mirar més enllà. Si voleu, el cor català és una metàfora. Però crec que és contingut interessant i perquè cal ser valent per ser frívol una estona i després tornar a ser on ens toca.

Article publicat al setmanari Ripollès

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Opinió i mentida, camí curt

Sempre cal llegir i escoltar als que són més grans que tu, no per edat si no per experiència, que és més que un grau, i ser humil, sobretot quan no s’hi està d’acord. Diuen que de jovenet vols matar al pare i que quan t’adones que ton pare tenia tota la raó del món vol dir que has madurat. L’experiència és valorable però no és un element que atorgui infal·libilitat. Per això podem llegir com un dels més ínclits periodistes catalans, senyor Lluís Foix, assegura que “les divisions dintre de l’independentisme són una causa principal de la inoperativitat del Govern”. Em sembla una mica curt de vista o, com a mínim amb molt de prejudici. Perquè calen dades, ni que sigui per comparar o per confrontar les nostres propes idees.

El Govern és inoperatiu? No m’ho sembla pas. En el nou curs escolar hi haurà 5.465 centres docents, onze dels quals són de nova creació, i es comptarà amb 71.865 places de docents, 690 de noves. Aquest any hi ha 4.000 alumnes nous en FP i s’ofereixen 53 cicles de grau nous. Això quant a Educació ara que tothom torna a escola, i que és una de les polítiques socials irrenunciables de qualsevol Govern.

Si sou més de la cosa tecnològica recordar que el sector TIC creix cada any un 17% i genera més llocs de treball que el sector automobilístic o bé que Catalunya és la regió líder a Europa amb 1.200 startups i centres TIC i de recerca de referència. Potser hi ha qui, suposo que com el senyor Foix, necessiten de dades macroeconòmiques més dures. Aquí van: El valor de les exportacions ha pujat un 71% des del 2009, que va ser ja un gran any. I també pot interessar que la indústria ja és el 19,7% del PIB, segons l’Informe anual de l’economia catalana 2017, i símptoma de que la nostra salut es recupera.

Tot depèn de com es miri. I sobre aquest particular és senzill perquè les dades ajuden a posar llum. Però i en les valoracions més polítiques o ideològiques? I sí, haig de dir que els periodistes, que sempre estem per sobre del Bé i del Mal, també aportem opinió política o ideològica quan valorem un fet. Res és pur, i és bo que així sigui.

Llavors quan un director d’un diari no vol acceptar un fet, en aquest cas que la Diada d’enguany ha estat un altre èxit, doncs ha d’esgarrapar: “La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com imposició, sinó com a transacció”. Tot això després d’aplaudir a la presidenta de l’ANC, senyora Elisenda Paluzie, quan demanava al Govern que no deixés tota l’empresa independentista a la societat civil. Ai, que se’ns nota una miqueta. Posats a destacar frases de la Diada em quedo amb una del president d’Òmnium Cultural, senyor Marcel Mauri quan va subratllar que “cal sentit d’estat i unitat, no uniformitat”.

No citaré ningú més però cal estar atent al que es diu. Tothom pot fer la seva, però no podem tolerar la mentida, no per més temps.

el 9 magazin 180914

Article publicat a El 9 Magazín

Fer mal efecte: objectiu Downton Abbey

És molt senzill. No pot ser que al costat dels bars i/o restaurants hom es trobi al cuiner o cambrer fumant com un desesperat. Que cadascú fagi el que cregui convenient, vagi per endavant. Però és absurd que el treballador d’un local és prengui el seu moment estant a dos metres del local on treballa. Dins no pot i a la porta no es posa, però si et poses a la voreta tot funciona?

Podríem prohibir fumar. Mort el gos, fora la ràbia dirien. A banda, l’empleat fumador segur que pren més descansets que no pas l’empleat no fumador. Això ho diria el patró.

O bé es podrien habilitar uns espais a les viles i ciutats on els fumadors puguessin fer fum allà ben controlats. Recordo que a Tokio hi ha aquelles marques al terra on la gent s’hi posa com si fos una habitació imaginària i allà fan la seva. En un país llatí com el nostre caldria una cosa més radical tipus narco-sala.

Però sembla poc útil perquè els nostres protagonistes que haurien d’estar prop del seu lloc de feina. Mala peça al teler per al fumador treballador.

La qüestió és que fa mal efecte. És així, ras i curt. Perquè sembla que el professional de l’hosteleria estigui allí com fugint. Tothom té dret al seu moment és clar, però hi ha feines en que s’és com la dona del Cèsar: no només ho has de ser si no que a més ho has de semblar.

Tenim un gran sector hostaler a casa nostra. Però per mi aquest mal efecte, la meva impressió, és que sembla que no estimis prou el que fas. I penso en la moral de la sèrie de televisió Downton Abbey, produïda per a ITV i PBS. Un èxit que explica la vida d’una família aristòcrata de l’Anglaterra rural de principis del segle XX i la del seu servei. Majordom i governanta, lacais i cuineres, xofers i minyones. Tots van desfilant i al final només ens trameten que la millor vida que es pot tenir és una en que tingui sentit el que fas, i que per tant t’ho estimis.

L’objectiu Downton Abbey -si no l’ha vist encara faci-ho ja i em donareu després les gràcies- no és només per a cambrers i cuiners que fumen a la porta dels locals, no. Voler estar orgullós de la teva feina i fer que tothom ho sàpiga millor el que avui en diem el karma.

I serviria d’alguna cosa? Crec que sí, la suma dels individus i de la seva responsabilitat complerta promou aquesta sensació d’ordre natural, aquest bon rotllo, aquella manera de dir ‘Bon dia’ i de somriure quan et creues amb algú. Sona a eslògan carrincló però quan dones el millor de tu mateix fas millor, i més bo, a l’altre.

Article publicat a El 9 Magazín

L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit
Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.29.47

 

Et citaré

Sóc un gran amant de les cites, fins i tot de les que són autèntiques. S’atribueix aquesta a la terrible Mae West: “Hi ha deu homes a la meva porta? Enviï’n un a casa, que estic cansada”. Les cites són com petites històries, metàfores que expliquen fets o vides en forma de caràcters. Hi ha les de Paulo Coelho, o d’altres gurús, de l’estil “no saps què estàs esperant fins que saps que estàs esperant el que creus que esperes mentre estàs esperant que esperes”. Però després les usem per eslògans o a l’inrevés: “no surrender”, “yes, we can”, “tenim pressa”, “no passaran”, i ens ajuden a dir sense dir, però a que se’ns entengui.

Sempre he estat un fanàtic de les cites llatines “delenda est Cartago…”, “ubi sunt…”, “alea iacta est”. Crec que em ve de l’Astèrix, i no només perquè sigui un pedant. Sempre que es trobaven el vaixell pirata el nostre gal preferit i el seu company Obèlix l’havien d’enfonsar, i el més vell del barco, a sobre d’una fusta enmig de la mar, acabava dient: “sic transit gloria mundi”. Així passa la glòria del món, mai hagués pensat que uns dibuixants francesos puguessin tenir tant de sentit de l’humor. Com quasi sempre m’equivocava.

Ja deuen saber que l’ofici (o professió com es diu ara) de periodista es basa de manera impenitent en la vanitat. Ni en la veritat ni l’objectivitat, que són coses que no existeixen, ni tan sols en la veracitat. Tothom escriu, explica, grava,… el que sigui, per un mateix. No hi ha més, no busqueu més enllà: egomaniacs egòlatres i egocèntrics.

I de vegades, ja ho deia Aristòtil (una altra manera de citar, perdoni), que en retòrica és important tenir una referència d’autoritat. Si ho ha dit Obama, Pilar Rahola, o si ho ha dit Jordi Molet serà que és veritat, ja m’entenen. Així doncs si hom escriu per si mateix ja sap que està sent egoïsta i per això prèn la cita com si fos un ribot o una aixada, una eina, per dissimular la vanitat. És encara més pretensiós. I entre periodistes encara pitjor, no s’ho poden imaginar. Un et vol agafar una idea i per curar-se en salut et diu “et citaré”, i així les idees volen lliures com mosquits d’estiu, sobretot les males idees.

La filòsofa, avui gens de moda, Ayn Rand deixà escrit això: “Pregunteu-vos si el somni del cel i la grandesa hauria d’estar esperant en les nostres tombes, o bé si haurien de ser nostres aquí i ara i en aquesta terra”. És una bona pregunta, i jo la vaig responent cada dia, polzada a polzada. Perquè per viure i no es pot pensar només en passat o en futur, cal serrar les dents i tenir el valor per entomar l’avui.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.12.48