L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit
Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.29.47

 

Anuncis

Et citaré

Sóc un gran amant de les cites, fins i tot de les que són autèntiques. S’atribueix aquesta a la terrible Mae West: “Hi ha deu homes a la meva porta? Enviï’n un a casa, que estic cansada”. Les cites són com petites històries, metàfores que expliquen fets o vides en forma de caràcters. Hi ha les de Paulo Coelho, o d’altres gurús, de l’estil “no saps què estàs esperant fins que saps que estàs esperant el que creus que esperes mentre estàs esperant que esperes”. Però després les usem per eslògans o a l’inrevés: “no surrender”, “yes, we can”, “tenim pressa”, “no passaran”, i ens ajuden a dir sense dir, però a que se’ns entengui.

Sempre he estat un fanàtic de les cites llatines “delenda est Cartago…”, “ubi sunt…”, “alea iacta est”. Crec que em ve de l’Astèrix, i no només perquè sigui un pedant. Sempre que es trobaven el vaixell pirata el nostre gal preferit i el seu company Obèlix l’havien d’enfonsar, i el més vell del barco, a sobre d’una fusta enmig de la mar, acabava dient: “sic transit gloria mundi”. Així passa la glòria del món, mai hagués pensat que uns dibuixants francesos puguessin tenir tant de sentit de l’humor. Com quasi sempre m’equivocava.

Ja deuen saber que l’ofici (o professió com es diu ara) de periodista es basa de manera impenitent en la vanitat. Ni en la veritat ni l’objectivitat, que són coses que no existeixen, ni tan sols en la veracitat. Tothom escriu, explica, grava,… el que sigui, per un mateix. No hi ha més, no busqueu més enllà: egomaniacs egòlatres i egocèntrics.

I de vegades, ja ho deia Aristòtil (una altra manera de citar, perdoni), que en retòrica és important tenir una referència d’autoritat. Si ho ha dit Obama, Pilar Rahola, o si ho ha dit Jordi Molet serà que és veritat, ja m’entenen. Així doncs si hom escriu per si mateix ja sap que està sent egoïsta i per això prèn la cita com si fos un ribot o una aixada, una eina, per dissimular la vanitat. És encara més pretensiós. I entre periodistes encara pitjor, no s’ho poden imaginar. Un et vol agafar una idea i per curar-se en salut et diu “et citaré”, i així les idees volen lliures com mosquits d’estiu, sobretot les males idees.

La filòsofa, avui gens de moda, Ayn Rand deixà escrit això: “Pregunteu-vos si el somni del cel i la grandesa hauria d’estar esperant en les nostres tombes, o bé si haurien de ser nostres aquí i ara i en aquesta terra”. És una bona pregunta, i jo la vaig responent cada dia, polzada a polzada. Perquè per viure i no es pot pensar només en passat o en futur, cal serrar les dents i tenir el valor per entomar l’avui.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.12.48

La importància del cor

Tenim un país on cada cop s’escolta més la ràdio en català (segons l’EGM hi ha conciutadans que no fan res més en tot el dia), una televisió que aguanta líder i una premsa que es troba més al mòbil que al quiosc. Però i els continguts? Sóc dels que crec que ha de primar la informació i la investigació, sobretot quan més proper sigui el mitjà. Però sé que no es construeix res sense l’entreteniment.

I ara ve la pregunta: què és l’entreteniment? Doncs tot aquell contingut que tracta sobre la vida humana des d’una mirada més centrada en l’actualitat de les persones que no pas en les persones de l’actualitat. I l’entreteniment és també tot allò que passa quan no fas notícies. I de tot això hi ha un gènere sempre injuriat: el cor. La informació rosa, les xafarderies, el safareig. És una cosa menor. Un gran error. Per començar només cal veure les audiències (també a Catalunya) d’aquest tipus de programes, sobretot en teles espanyoles.

A Catalunya queden pocs reductes d’aquesta informació, que l’audiència demanda, i si no la troba, de manera sobirana exerceix el dret a decidir i es tira als braços de Jorge Javier Vázquez i els seus. Els programes de sobretaula de TV3 eren una escola de com tractar aquesta informació amb elegància i alegria, de Mari Pau Huguet a Albert Om, passant per Júlia Otero o Jordi González a les nits. I a 8tv teníem la versió gamberra però blanca d’Alfonso Arús i “Arucitys”. No hi és ni una cosa ni l’altra. En queden reductes. A la ràdio, si trobeu algun programa petit, i a les televisions locals al magazín matinal “Ben Trobats”, un petit oasi on es recupera aquell esperit tan català de seny i rauxa, i a més centrat en el que en diuen cor català. Perquè serem molt nostrats, però també tenim les nostres coses.

Amb la informació del cor, com amb tantes d’altres coses, ens hem passat de frenada. La trobàvem antiga i en comptes d’actualitzar-la i fer-li una mirada actual hem decidit carregar-nos-la. Com els concursos. L’entreteniment ajuda a crear una cosmovisió d’una manera molt més profunda que els informatius, allò pel que alguns polítics malden. Han fet més “Bola de drac”, “Tres pics i repicó” o “La Columna” per la configuració nacional de Catalunya que no pas un cap d’informatius d’aquí o d’allà. De nou la urgència passa per sobre del que és important, i ara són dos factors que coincideixen. Hem de tenir pressa per fer el que importa. I sí, també és la informació del cor, i com tot, ben feta.

Article publicat a Mèdia.cat

L’alcalde és solter, fot-li!

Fa uns dies que vaig llegir una cosa ben estranya que li ha passat a un alcalde del nostre país. Es tracta de la confessió que va fer en Josep Maria Tost, batlle de Riudecanyes. Va tuitar: “Fent d’alcalde veus de tot… però fins ara no havia rebut un correu amb aquesta proposta: “somos un programa de TV en el que estamos buscando ALCALDES SOLTEROS de pequeños pueblos, municipios o pedanías con ganas de encontrar el amor y promocionar su tierra en televisión.” Patapam! Hi ha una productora de televisió que va buscant alcaldes que estiguin solters. I com ho saben? L’alcalde de Prats de Lluçanès, Isaac Peraire, va admetre que havia rebut la mateixa petició. Hi ha un registre de regidors sense parella? Hi ha Tinder municipalista? Veiem sexies els nostres regidors i regidores?

Sempre he sentit a parlar d’allò de l’eròtica del poder, però vaja m’imaginava una altra cosa. Hem tingut grangers buscant muller, programes de primeres cites, mercadeig de nois musculats i noies tatuades i gent nua en una illa deserta jugant al ‘estudies o treballes’. Això és la televisió avui en dia? Cert tipus de televisió. Sort de Netflix, TV3 i de Penedès Televisió o Canal Blau.

En tot cas, l’alcalde qui és? És important que estigui solter? Els mediterranis no ens posem gaire en aquestes coses. No hi ha grans escàndols sexuals com passa en el món anglosaxó ni tampoc com a França, on quasi s’espera que el president tingui alguna història. No, malgrat ser de fer safareig i de criticar de manera salvatge no relacionem la vida privada de ningú amb la capacitat o el resultat d’un alcalde o president. No ens importa amb qui se’n va al llit ningú. Que sí, que hi ha rumors quan l’alcalde va allí o allà. O si l’alcaldessa estava sopant amb no sé qui. Però en essència no ens importa. Si roba o ens traeix, a per ell! Però si s’ha separat o és solter, a qui l’importa? La nostra cultura política en aquest sentit no és hipòcrita. Ho ha estat molt de temps amb la corrupció, que era sobretot una manera de fer que venia del franquisme i del caciquisme.

El batlle o batllesa són els que manen, i a casa seva doncs fan el que poden, com tothom. Que facin.
Article publicat al setmanari 3 de 8

3d8 180622

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608