De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622

Anuncis

Pararia bales per tu

No soc un romàntic precisament. Soc desmemoriat i com que no presto gaire atenció als detalls (sí que els valoro) doncs no en dec fer prous ni prou bons. I el que és més gros de tot: jo em pensava que era un detallista. Soc maldestre i tinc mal humor, reactiu i poca-solta. Una joia vaja. Bufo quan condueixo, pateixo quan arribo tard i sempre crec que me la volen fotre. Fa temps que dic el que penso perquè els avis m’ho van saber ensenyar. No sóc un articulista sofista. Escric sobre el que crec o sobre el que em surt a raig. Soc poc professional.

Costa molt saber el moment en que has de parar i posar la pilota al terra. Costa, vull dir que té costos. Abandonar la famosa zona de comfort és un esport de risc, però segurament és l’únic esport que val la pena. Arribes a un indret on mai et pensaves que podries posar el peu, i no te’n saps avenir quan entres un dit del peu en l’estany de la felicitat. Tots els dimonis s’esvaeixen, però són bèsties fugiceres i sempre estan a l’aguait. I és llavors quan em torno confiat (a tu no et passa?), més que un turista a les Rambles de Barcelona amb la motxilla oberta i el clatell rostit.

Sovint no ens podem permetre el luxe de deixar de pedalar. Cito el mestre Enric Gomà: “Darrere de la ironia perpètua i l’enginy constant, sovint hi ha un home espantat”. Doncs sí, tinc por. El temor de Déu, de saber que tot el que guanyes es pot perdre. Perquè no t’ho mereixes, perquè saps que ets un home/dona de sort. Perquè no comprens un adéu, però sí un fins després. Perquè tot s’ho val i perquè tot pot anar-se’n en orris. Perquè saps que tots tenim els nostres moments, i que d’allò escadusser sempre es pot treure alguna cosa una mica millor. Perquè aconseguim treure el millor i el pitjor de nosaltres: I això és fer-te sentir viu entre la monotonia del dilluns a divendres i la grisor de no saber avui quin dia és. El poeta deia: “No vine aquí para hacer amigos / Pero sabes que siempre puedes contar conmigo / Dicen de mí que soy un tanto animal / Pero en el fondo soy un sentimental”. I és això en resum el que soc/ets.

Pararia bales per tu. Això és tot? No és suficient. L’arquitectura de les nostres vides cada cop es vol més complexa, i ara ja estem en el moment de bastir els arcbotants de Notre Dame de París. D’aquell París que se’t fa curt i que sempre creus que hi has de tornar per poder tenir més records.

Pararia bales per tu. Així sóc, així ets. Perquè l’amor -a tots els nivells- és que l’altre estigui bé perquè tu estiguis bé. Mare i fill, marit i muller, avi i net. Perquè sense més som menys i perquè de res no es pot fer un tot. Costa, és costós, respirar i parar. Cal valentia. I també cal audàcia per saber que no vens de cap farsa i que ara potser sí que ho pots fer bé.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180601

Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín

EL9 NOU Magazín 180216

Si neva no menteixis

Sobre els 8.000 euros es va gastar la Creu Roja aquest cap de setmana passat atenent als ciutadans que van quedar atrapats al Túnel del Cadí. Cotxes parats per no relliscar. Gent atrapada, demanant bolquers i llet en pols per als seus nadons. Reclamant entrepans. I allí estava Creu Roja, com si fos l’Orient Mitjà. I és que neva, tu. Van a esquiar, se suposa que era el que buscaven, no?

Ara, fora bromes. Al Túnel del Cadí el problema és que hi ha gent que va venir a pèl. Els agents del Cos de Mossos d’Esquadra preguntaven a tots els conductors, metres abans d’arribar al Túnel, si portaven cadenes o bé pneumàtics de contacte (d’hivern, diguem-ne). Si passaves l’examen el policia et deixava passar i si no et feia fer la volta, una mica pesat sí.

Sempre hi ha els espavilats. Els que es colen al supermercat. Els que creuen que tot se’ls hi deu. I diuen que porten cadenes, perquè són més llestos que la policia. Clar que sí, home. Però no en porten, ni de drap ni de ferro. I vinga, tots a relliscar. Al túnel s’hi va a poc a poc, però si vas com Disney on Ice no hi ha res a fer. Portes el cotxe com si fossis Mickey Mouse al Palau de Gel. I dones pel sac a la resta, que és gratis.

Perquè ho estem perdent. Primer es comença a deixar de dir “Déu vos guard!” en entrar a la botiga i després taponem un túnel. Si neva no menteixis, no surtis de casa i sobretot no emprenyis el veí.

Article publicat al setmanari Ripollès.

Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126