La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

Anuncis

El bon any

Fins quan s’ha de felicitar el bon Any Nou? O allò de “feliç any”? Fins quan? Per Déu Senyor Nostre, no es pot viure amb aquesta manca de protocol. Aquell saludar-se a la carnisseria, aquell moment a la porta de l’església, aquell “hola i adéu”. Diu que hi ha qui ho fa fins la Candelera. D’altres, des del dia 2 que ja passen de tot.

Les bones maneres, la urbanitat que se’n deia abans, són un flotador on agafar-se en aquest naufragi social en què vivim. La modernitat d’ensenyar els turmells nus, de no saludar i de no preguntar qui és l’últim de la cua d’una botiga.

Fa temps que anem despistats, desnortats, més rucs que una sabata. La mania de carregar-se les tradicions és contraproduent. És com els pobles moderns que no fan pessebres de Nadal, que posen símbols moderns, per ser moderns i moderns.

Som el que som perquè venim d’on venim. A les escoles ja no hi ha festival de Nadal, és d’hivern. Sumar sempre és un encert. Visca el halal i el kosher, ja m’enteneu. Però, restar?

Si som una societat que es pensa tan progre i d’esquerres, per què hi ha tan poca seguretat en la pròpia identitat? Fa temps que parlem d’identitat i la base de tot plegat és el valor que atorguem a la llibertat individual dins de la necessària convivència. No som amish. Som catalans i som de compartir, de xerrar i de fer coses al carrer. En l’idioma que sigui i sota el Déu que es prefereixi. Però cal un ordre i això es fa mantenint coses com felicitar l’any. Bon 2018, doncs.

Article publicat al setmanari El Ripollès.

Abraça’l

Som, sóc, reservats. Ho sabem tot i no entenem res. Anem amb la pressa que ens obliga a oblidar-nos del que ens fereix i sobreviure amb la memòria del que ens cal. Som de Cal Justet però trepitgem el camí segurs i orgullosos. Només cal alçar el cap i mantenir la mirada al front per adonar-se, per tenir la convicció, que no som res si no és en relació a algú.

Jo sóc en relació als meus pares, al meu germà, a la meva parella, als meus fills, als meus amics. Fins i tot sóc en relació als meus companys de feina, i sóc en relació als que em troben prepotent, poca-solta, ignorant, gandul o fins i tot un desgraciat.

Tot això ve a tomb perquè em diuen que no tot pot ser parlar de política. No. Per mi la política és la família, la lleialtat, el compromís, respondre les preguntes dels fills que sempre et descol·loquen. Sent periodista, a més, cal afegir aquest punt sorneguer, cínic, incrèdul.

Però tot, tot el que fem que valgui la pena ho fem per amor. Per la dignitat i la noblesa que tots tenim pit endins. Ho fem per l’amic. Nadal és temps de donar gràcies. Però també de recollir un testimoni. Va més enllà de les creences (o no), però va de la nostra intimitat. De la nostra decisió de viure com volem i podem.

Sono carrincló i antic. Però no veig res més d’actualitat que ser capaç de donar una abraçada i de preguntar com estàs a aquell que no sap que ho necessita. Només entenent l’emoció podem ajudar a les nostres accions.

Publicat al setmanari EL RIPOLLÈS 08R

Paquita Sitzer

L’altre dia em vaig enamorar. D’una dona, sempre una dona. Hi ha una diferència d’edat bastant important. Som de generacions diferents. De planetes diferents. Però no hi ha res que no connecti una mirada. Ella és la Paquita. Es diu Paquita Sitzer (Françoise el seu nom inicial) i tenia 5 anys quan va travessar el Pirineu des de França fins a la Vall d’Aran amb els seus pares i el seu germà. Era 1942, i ells, una família jueva que fugia de la persecució nazi. Testimoni de primer nivell de la barbàrie de la societat més avançada de la Història.

La vaig conèixer per aquelles coses de la feina. Fa un any va tornar a Catalunya per caminar de nou per aquell camí d’evasió que la Diputació de Lleida ha recuperat. Vam poder ser testimonis del retrobament i de les paraules de Paquita, com a part del documental Perseguits i salvats que vàreu poder veure a la vostra tele local. La força del seu testimoni és la força del nostre deure i del nostre neguit. Tenim obligació amb la nostra Història, siguem protagonistes. Només cal pensar en què vol dir un llacet groc.

La Paquita sedueix amb els ulls, amb simpatia i amb la raó que et dona haver perdonat, de veritat. Però ella recorda i seria un pecat dels lletjos que nosaltres permetéssim que el passat ens fugi. Ells anaven a peu. Les, Lleida, Barcelona i Vigo van ser els seus destins següents, fins a travessar l’Atlàntic cap a Veneçuela, on viu i on critica Nicolás Maduro. Una dona que agrairà sempre el refugi que van ser els Pirineus. Ara nosaltres hem de fer la nostra muntanya i no tenim un camí tan costerut.

 

Publicat al setmanari el Ripollès

Error, perdó i María del Monte

L’error: l’acció d’equivocar-se, de jutjar veritable el que és fals o a l’inrevés. Això diu el diccionari. Tots ens equivoquem; potser alguns més que altres, però no tots ens n’adonem. I si ho fem, no tots li donem la mateixa importància. He conegut que el famós programa de Televisión Española Saber y ganar ha admès el seu primer error aquest estiu. Durant més de 18 anys ha estat un rellotge perfecte, però el passat 25 de juliol va repetir una pregunta de dos dies anteriors (sobre Cántame i María del Monte, per a més interès).

És una notícia que va aparèixer a tots els diaris. I per què? Jo penso que a Espanya, el que és notícia és que algú admeta un error o que algú dimitisca per voluntat pròpia. Però no és només això. Errar és humà, diu la màxima. Una vida plena d’errors és molt més rica que una vida en què no s’ha fet res, diu l’altre. És més: a casa sempre m’havien dit que els errors són la prova de que ho estàs intentant. I mira, la gent de Saber y ganar la van vessar.

Però el més gros per als diaris és que, a més a més, la gent de Jordi Hurtado (l’etern presentador) havia demanat perdó per l’error! Quina barra, sembla que diguen els periodistes, no només admet haver-se equivocat, sinó que, a més a més, demana excuses. No hi estem acostumats, no, i menys en el món aquest de la comunicació. Els errors sempre es poden perdonar sempre que hom tinga el valor d’admetre’ls. I Saber y ganar ha donat la cara. Hi ha qui diu que perdonem les persones perquè encara vols tindre-les a la seua vida. Ara no ens enfadarem amb Hurtado.

Però en els dies que corren demanar perdó no es porta. Ningú s’excusa, tot es dóna per fet i si ningú et pregunta millor tira endavant i tal dia farà un any. Perquè perdonar ens demana un esforç. Sobretot si ens hem de perdonar a nosaltres mateixos. No hi ha perdó sense amor ni amor sense perdó. I això de l’amor sona carrincló, però és del que estem fets. Som fets d’un 80 per cent d’aigua, diuen, doncs la resta deu ser amor. O potser buits en un 20 per cent.

Tornem als errors. El nostre dia a dia. Ens equivoquem i ens alcem. Ens equivoquem i ens enduem a algú per endavant, normalment qui no en té cap culpa o qui fins i tot et volia ajudar a aixecar-te. Però som uns brètols. Diuen que el teu millor mestre és el teu darrer error. Jo crec que no n’aprenem mai; jo segur que no he après res.

El pitjor error a la vida és tindre por de cometre’n un, d’error. Què fàcil és filosofar i què difícil és viure. I encara més difícil és ser el director de Saber y ganar, que és més notícia quan admet una equivocació i demana perdó que no pas per fer bé la faena durant més de 18 anys.

Article publicat al setmanari L’Ebre