Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín

EL9 NOU Magazín 180216

Anuncis

Si neva no menteixis

Sobre els 8.000 euros es va gastar la Creu Roja aquest cap de setmana passat atenent als ciutadans que van quedar atrapats al Túnel del Cadí. Cotxes parats per no relliscar. Gent atrapada, demanant bolquers i llet en pols per als seus nadons. Reclamant entrepans. I allí estava Creu Roja, com si fos l’Orient Mitjà. I és que neva, tu. Van a esquiar, se suposa que era el que buscaven, no?

Ara, fora bromes. Al Túnel del Cadí el problema és que hi ha gent que va venir a pèl. Els agents del Cos de Mossos d’Esquadra preguntaven a tots els conductors, metres abans d’arribar al Túnel, si portaven cadenes o bé pneumàtics de contacte (d’hivern, diguem-ne). Si passaves l’examen el policia et deixava passar i si no et feia fer la volta, una mica pesat sí.

Sempre hi ha els espavilats. Els que es colen al supermercat. Els que creuen que tot se’ls hi deu. I diuen que porten cadenes, perquè són més llestos que la policia. Clar que sí, home. Però no en porten, ni de drap ni de ferro. I vinga, tots a relliscar. Al túnel s’hi va a poc a poc, però si vas com Disney on Ice no hi ha res a fer. Portes el cotxe com si fossis Mickey Mouse al Palau de Gel. I dones pel sac a la resta, que és gratis.

Perquè ho estem perdent. Primer es comença a deixar de dir “Déu vos guard!” en entrar a la botiga i després taponem un túnel. Si neva no menteixis, no surtis de casa i sobretot no emprenyis el veí.

Article publicat al setmanari Ripollès.

Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

El bon any

Fins quan s’ha de felicitar el bon Any Nou? O allò de “feliç any”? Fins quan? Per Déu Senyor Nostre, no es pot viure amb aquesta manca de protocol. Aquell saludar-se a la carnisseria, aquell moment a la porta de l’església, aquell “hola i adéu”. Diu que hi ha qui ho fa fins la Candelera. D’altres, des del dia 2 que ja passen de tot.

Les bones maneres, la urbanitat que se’n deia abans, són un flotador on agafar-se en aquest naufragi social en què vivim. La modernitat d’ensenyar els turmells nus, de no saludar i de no preguntar qui és l’últim de la cua d’una botiga.

Fa temps que anem despistats, desnortats, més rucs que una sabata. La mania de carregar-se les tradicions és contraproduent. És com els pobles moderns que no fan pessebres de Nadal, que posen símbols moderns, per ser moderns i moderns.

Som el que som perquè venim d’on venim. A les escoles ja no hi ha festival de Nadal, és d’hivern. Sumar sempre és un encert. Visca el halal i el kosher, ja m’enteneu. Però, restar?

Si som una societat que es pensa tan progre i d’esquerres, per què hi ha tan poca seguretat en la pròpia identitat? Fa temps que parlem d’identitat i la base de tot plegat és el valor que atorguem a la llibertat individual dins de la necessària convivència. No som amish. Som catalans i som de compartir, de xerrar i de fer coses al carrer. En l’idioma que sigui i sota el Déu que es prefereixi. Però cal un ordre i això es fa mantenint coses com felicitar l’any. Bon 2018, doncs.

Article publicat al setmanari El Ripollès.

Abraça’l

Som, sóc, reservats. Ho sabem tot i no entenem res. Anem amb la pressa que ens obliga a oblidar-nos del que ens fereix i sobreviure amb la memòria del que ens cal. Som de Cal Justet però trepitgem el camí segurs i orgullosos. Només cal alçar el cap i mantenir la mirada al front per adonar-se, per tenir la convicció, que no som res si no és en relació a algú.

Jo sóc en relació als meus pares, al meu germà, a la meva parella, als meus fills, als meus amics. Fins i tot sóc en relació als meus companys de feina, i sóc en relació als que em troben prepotent, poca-solta, ignorant, gandul o fins i tot un desgraciat.

Tot això ve a tomb perquè em diuen que no tot pot ser parlar de política. No. Per mi la política és la família, la lleialtat, el compromís, respondre les preguntes dels fills que sempre et descol·loquen. Sent periodista, a més, cal afegir aquest punt sorneguer, cínic, incrèdul.

Però tot, tot el que fem que valgui la pena ho fem per amor. Per la dignitat i la noblesa que tots tenim pit endins. Ho fem per l’amic. Nadal és temps de donar gràcies. Però també de recollir un testimoni. Va més enllà de les creences (o no), però va de la nostra intimitat. De la nostra decisió de viure com volem i podem.

Sono carrincló i antic. Però no veig res més d’actualitat que ser capaç de donar una abraçada i de preguntar com estàs a aquell que no sap que ho necessita. Només entenent l’emoció podem ajudar a les nostres accions.

Publicat al setmanari EL RIPOLLÈS 08R