No puc entrar a l’església

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta.

Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Vacances d’estiu, ja?

Pateixo una maledicció. Diran que sóc un tafaner, un xafarder, un curiós, un xafarot. Potser sí, però sobretot tinc un do, que no sé si és bo o no. Enganxo quasi totes les converses del meu voltant. Ja he escrit sobre alguna conversa a l’autobús. I no cal que faci un gest, tinc un radar de 360 graus, orbital, total. Sóc com un tros de cinta d’enganxar pols i brutícia. La pràctica totalitat dels diàlegs no m’interessen. Són absolutament inanes, innocus i quotidians. De vegades se m’escapa un somriure revelador, però sovint ningú s’adona del meu superpoder.

No us espanteu, tot sovint, i cada cop més a mesura que se m’emblanquina el cabell, desconnecto a voluntat. Ment en blanc i només el soroll del vent entre els arbres. Doncs l’altre dia dinant sol en un bar de menú (hi ha poques coses millors) vaig ser inevitable testimoni d’una conversa que va ser una classe magistral. Una lliçó d’enginyeria vacacional. Podeu mirar la part de dalt del setmanari i veure-ho que estem al novembre. Els interfectes estaven valorant les vacances d’estiu. Però no en genèric, dies ja fixats! I el pitjor de tot és que es queixaven que alguns companys s’hi havien oposat. Que s’han de cobrir els quadrants, que ningú quedi sol, que no hi hagi descoberts. Vaja, sentit comú. Però la cosa és que “jo ho he demanat primer”, deia un senyor, i es vantava d’haver guanyat i per tant que ‘de facto’ les vacances li serien concedides.

En la gestió de les vacances és on molts caps moren fagocitats per la insídia i la mala llet. I si ets un treballador ras és quan comença la lluita ferotge, animal i desacomplexada. A sac. Perquè la teva dona et diu que aquells dies són sagrats a Blanes, i perquè els nens tenen les colònies. I llavors arribes al despatx com un bou. I ni solidaritat obrera ni ‘parides’. Ens preocupa tot molt, fins que ens arriba a casa.

Article publicat al setmanari Ripollès

L’èpica incòmoda de Dani Pedrosa

A Cheste, en la seva darrera cursa a la màxima categoria del motociclisme mundial, Dani Pedrosa va quedar cinquè. Té mèrit perquè va ser un supervivent enmig d’un tifó. Una metàfora de la seva carrera, plena de triomfs (3) i de tants campionats (tres, entre 2003 i 2005 en 125 i 250 centímetres cúbics) com subcampionats. Acabava una temporada vana per al campió de Castellar, l’únic en els seus 13 de MotoGP al que no ha trepitjat el calaix (onzè del Mundial 2018, amb 117 punts, menys que mai). Per contra, val a dir que un eufòric Pol Espargaró va quedar tercer –que suposava el primer podi de la història de KTM– i la seva actitud és una altra. De Pedrosa sempre se n’ha fet mala premsa. El motiu és que no li agrada la premsa, i els mitjans en això són criminals: o amb mi o contra mi, i si et posen la creu, doncs no parlaran bé de tu.

Pedrosa desprèn una èpica incòmoda, melancònica, interior. El de Castellar és un dels pilots més tècnics de la història. Sense Pedrosa no es pot entendre Marc Márquez. Quina manera de repetir corba rere corba, frenada i accelerada, cops de maluc i embragament suaus. És i ha estat una bèstia, que domina les seves emocions, i això no ven. Poques polèmiques i sempre parlant a la pista. Un home artesà de les motos, com el seu mentor Alberto Puig, amb fúria continguda.

Ni en el seu adeu es va deixar portar pel cor, ell no és així. No ho explica. Respecto aquells que no volen explicar-ho tot. Va merèixer guanyar un títol, va ser la frase que més es va escoltar al pàdoc de Cheste, on a partir d’ara ja exercirà com a provador de KTM, després de quedar sense buit en MotoGP. I realment va estar a punt (subcampió el 2007, 2010 i 2012), tot i que ja fa temps que va perdre el pas en la categoria reina, malgrat seguir sempre a lloms de la millor moto de la graella, l’Honda amb la qual Marc Márquez es va fer incontestable. Sigui per les lesions –que n’hi va haver i greus, des dels turmells en els seus inicis fins al braç dret, aquest mateix 2018–, per la mala fortuna, per un físic inadequat o per la falta d’inspiració en les hores de la veritat.

I li ha quedat una mica de rancúnia. Sense desenganxar-se d’aquest to gris i ple de fer, va dir en el seu comiat: “Em va resultar estrany que aquests dies tots em diguessin paraules boniques, hauria estat molt bé que hagués estat més sovint”. I té raó. Les societats, els grups, només fan que sumar-se a aquells tipus de lideratges que són bidireccionals. Pedrosa no regalava empatia i no en va rebre. Això el va fer incòmode pel gran públic, quan guanyava no els feia aixecar de la cadira. No com Márquez, Rossi, Doohan, Schwantz, Spencer o Pons. No emociona, però ha estat un autèntic enginyer i un pilot quirúrgic, cada volta igual que la d’abans, el mateix traçat, sempre esgarrapant al rellotge. No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani.

Article publicat a El 9 Magazín

Borratxos relatius

Aquest és un article que serà avorrit per pamfletari. Parlaré de l’alcohol perquè cal fer-ho –és el pa nostre de cada dia– i perquè ara es notícia per un estudi que ens explica que un de cada cinc joves catalans s’han emborratxat en el darrer mes. A banda, cal recordar que un 10% de les persones entre 15 i 64 anys beu cada dia. És el mateix fer una canya per dinar que engatar-te cada cap de setmana, o no?

Tornem-hi. Un de cada cinc joves s’han emborratxat l’últim mes. Ho alerta el Departament de Salut, que vol conscienciar tota la societat del paper que cadascú té per prevenir l’alcoholisme amb la campanya “L’alcohol és responsabilitat de tothom”. I fan santament. És un problema de tothom, una qüestió esfèrica, toca per tot i a tothom. I les dades, sempre avorrides i sempre lluminoses, són palmàries. El Sistema d’Emergències Mèdiques atén 79 joves cada cap de setmana per culpa de les borratxeres. De fet, 50 persones necessiten cada dia, de mitjana, assistència mèdica per haver begut massa.

El consum d’alcohol al món va causar la mort de 3 milions de persones el 2016, ja fos per accidents o per malalties digestives, cardiovasculars, infeccioses i càncer. Serà per la nostra cultura o per la nostra moral hedonista, però a Catalunya l’alcohol és present. El 9,8% de les persones entre 15 i 64 anys (16% en homes i 3,5% en dones) beuen alcohol cada dia i només el 9,1% (7% en homes i 11% en dones) es declara abstemi. A més, gairebé el 6% de la població en aquesta franja d’edat (7,3% en homes; 4,6% en dones) afirma haver-se emborratxat alguna vegada en els trenta últims dies i el 15% (19,8% en homes; 10,3% en dones) ha tingut almenys en l’últim mes un episodi de binge drinking –quina paraulota– o ingesta elevada de begudes alcohòliques (cinc o més en el cas d’homes i quatre o més en les dones) en un període de dues hores en una mateixa ocasió de consum. Una bufa mensual, és poc o molt? Quan era més jove crec que era més sovint. En tot cas, 50 persones ateses al dia de mitjana per intoxicacions d’alcohol semblen massa. Som uns borratxos relatius, i no vull relativitzar.

Les dades per si mateixes espanten una mica: el 21,1% (19,5% en homes; 22,8% en dones) s’ha emborratxat, especialment durant el cap de setmana, i el 27,4% (28,2% homes; 15,9% dones) ha tingut almenys un episodi de binge drinking durant l’últim mes. A més, en aquests episodis de consum intensiu d’alcohol, sovint es consumeixen també altres substàncies, especialment el cànnabis.

L’última dada que pot espantar, i que segur que fa pensar és aquesta: l’alcohol és la substància amb més demandes de tractament –per part de 5.952 persones, el 43,39% del total– en els Centres d’Atenció i Seguiment a les drogodependències (CAS) i també la que causa més danys a tercers. Ser responsables de les nostres accions és el tema principal, també amb l’alcohol, o amb la conducció. Estar informats és una obligació que seguim com podem, tenir por no és una opció intel·ligent. Viure és prendre partit, patir el risc. Que el seny ens acompanyi, amb moderació.

Article publicat a El 9 Magazín

Les maleïdes xarxes socials

No tot el que passa a les xarxes socials és necessàriament dolent o estúpid. Els noms de Facebook, Twitter o Instagram són els d’unes eines, com ho són ribot, tornavís o aixada. Depèn de l’ús que se’n vulgui fer. Dolent o malvat, depèn de com. Tot i que la tendència egoista de l’ésser humà (companyes i companys) sempre ens situa en el vessant de la desconfiança. Som bons per naturalesa? Sempre he cregut que no, però que en qualsevol cas som capaços de fer el bé i de crear meravelles. Prova d’això són el moviment pro drets civils dels Estats Units o qualsevol peça de Bach.

Jo soc periodista. Ho confesso. I per una banda, per a qualsevol addicte a la informació com jo mateix les xarxes socials són dispensadors de droga constant, autèntics camells supersònics. Faciliten dades i dades. Però com si fossis un vident has de saber llegir la bola de vidre i les flames del foc. Existeix això que en diem soroll mediàtic. Cal mirar de qui et refies. Tornem a la (des)confiança com la mare de la interrelació humana. I això sovint ens fa por. Perquè som ignorats. A veure, quina emissora de ràdio escolto? I el diari? I qui segueixo a Twitter? És com moblar-te el pis. Som hereus directes de les nostres eleccions. No ens agrada saber ni admetre que som responsables, ni tan sols en això, en consumir informació o, com es diu ara, continguts informatius.

La fauna fantàstica de les xarxes està farcida de trolls, fakes, haters i believers. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria. Imbècils n’hi ha a tot arreu. A la feina, al Facebook, a la cua de pares que recullen els nens de l’escola, a la caixa del supermercat, arreu. La universalització de l’imbècil és un fet, com ho és que les nostres decisions són nostres i cal que les entomem. No vivim amb el botó de rebobinar. Només pots fer que, com els taurons, tirar endavant. Culpar o responsabilitzar les xarxes socials avui és com criminalitzar la televisió o la ràdio fa anys, o la impremta fa segles. El progrés és quedar-nos sense excuses davant de la nostra incapacitat. Assumir-la ens fa avançar en el temps dels homes, en la nostra història dins de la Història. Admetre els propis límits és l’autèntica joia de viure. I si no t’agrada el tros de pastís que t’ha tocat? Doncs poca cosa queda a fer, no pots tornar-lo, tampoc pots repetir, pren ben fort la forquilla i menja a poc a poc.

És gràcies a les xarxes socials que em trobo meravelles enterrades fa massa poc per ser relíquies. És el cas d’un perfil (@rodoredamerce) que recupera i reivindica la fràgil grandesa de Mercè Rodoreda amb alguns aforismes, versos i frases que són realment un catequisme, una guia vital. I així he recuperat això: “He vingut pel camí dels desigs i me’n tornaré pel camí dels records”. Frase apareguda a En una nit obscura, un conte potser massa poc conegut. En tot cas, la inspiració rau en la Rodoreda i jo l’he pogut rebre pel Twitter. No està tan malament.

Article publicat a El 9 Magazín

Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

A regalar condons!

A França els preservatius seran gratuïts. La ministra de Sanitat, Agnès Buzyn, ha anunciat que els metges podran prescriure condons i el seu preu serà reembossat per la seguretat social, una mesura que pretén afavorir la lluita contra la Sida. L’objectiu és lloable i necessari. Res a dir, fins ara. 

Segons la ministra, la decisió prové de l’Haute Autorité de Santé (HAS), una autoritat pública independent que contribueix a la regulació de la sanitat, que va emetre una opinió favorable al suggeriment de reembossar “una marca de preservatius de cost molt baix”. Només una marca concreta de preservatius serà objecte d’aquesta acció, encara que no se sap quina encara. Profilàctics baratets.

Sembla ser que a França, país de la fraternitat, cada any es registren 6.000 nous casos de malalts per VIH, entre ells de 800 a 1.000 en joves menors de 25 anys que “utilitzen sovint el preservatiu en la seva primera relació sexual, però no en les següents trobades”. És increïble, després de perdre la virginitat, ets de sucre! Només fem les coses bé el primer cop i després deixem de posar intermitents i tampoc cedim el pas. Aquesta miopia amb les malalties de transmissió sexual és feridora i, si a més és amb una dolència mortal i corrosiva, encara més.

És obvi que qualsevol mesura per ajudar en la lluita contra la tragèdia del Sida, que molts tenien oblidada, és necessària. Ara bé, és preocupant que hi hagi tanta poca percepció de responsabilitat individual i, per tant, de grup. Sobretot amb el sector de la població més jove, que tenim sobreprotegit, sobretutelat. Cal oferir totes les facilitats, però també cal despertar el cervell i la moral social de la nostra societat. La Sida és una malaltia de tothom, i som tots qui l’hem de véncer. Si no ho fem, no som una societat que pagui la pena.

Article publicat al setmanari Ripollès