Tatuatge: modes i patiment

Sempre he estat reaci a les modes, sobretot des de que vaig descobrir que passaven, que eren fugiceres i que l’únic record que et deixava era el de la teva joventut perduda. Els pantalons d’elefant, el ‘frisbi’, els pantalons pirata, les espatlleres de les americanes, les pulseres amb dues boles que et treien el mal de cap. Ser conservador és una manera de blindar-se contra aquesta manera de fer: esperar sempre un nou Messíes que et renovarà la vida i, per tant, la il·lusió. T’ha d’agradar molt poc la teva vida si el que et cal és el nou ball de l’aserejé o saber si enguany es porta el fúcsia o el morat en la roba de bany.

Hi ha una moda, crec, però, que ha vingut per quedar-s’hi. Els tatuatges. Fa vint anys recordo que només els portaven els molt punks o molt heavies o molt presidiaris. Ma mare deia, i diu, que és una cosa de pirates i esclaus. Potser la dona que em va donar la vida viu anclada al segle XIX però potser té raó. Al Mundial de futbol d’aquest juliol francament veies algun equip i semblaven sortits d’una d’aquestes sèries de narcos que tant d’èxit tenen.

És com tot. N’hi ha que queden bé i d’altres que no. N’hi ha d’amagadets i íntims, i n’hi ha de fets perquè et mirin. N’hi ha de lletjos, de bruts i d’irritants. N’hi ha que no. De moment sóc verge en aquest aspecte. I haig de dir que sempre, sempre, que veig algú que en porta m’agafen desitjos de fer-me’n un. De que em picotin la pell, de que m’injectin tinta a l’epidermis, de que em deixin gravat amb un somni o un record vàlid per l’avui però que no sé si vull que em condemni demà.

Trobo que la cosa de que sigui una moda fa que avui ho trobem atractiu, però com que és quelcom que ja és habitual ja ha perdut la categoria de moda. Considero que això pot fer que perdi atractiu. Deixes de ser alternatiu quan ets majoritari. Una mica com li passa a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, però això ja són figues d’un altre manter.

Concha Piquer, diva primerenca, cantava allò de “era hermoso y rubio como la cerveza. el pecho  tatuado con un corazón, en su voz amarga, había la tristeza doliente y cansada del acordeón”. Versos que m’acompanyen sovint sense voler. I sempre penso en aquell tatuatge mariner i tavernari. En l’amargor que suposa per algú haver d’esculpir el seu cos amb la malenconia d’un moment que serà crònic, un dolor etern. No em deixa de sorprendre la capacitat de l’ésser humà per fer-se mal. Encara més, per considerar que es mereix la penitència, que hu ha un bé comú que necessita del seu dolor. Comprenc el sacrifici i el defenso, però em costa acceptar el martirologi. Un tatuatge és tan innocent i tan criminal com tu el vulguis veure. I això ho complica.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-11 a les 12.56.47

Anuncis

El contacte, contactar, el teu contacte

Diuen que el més important és tenir contactes. Sona a Wall Street però és que et diuen que si no coneixes a la gent adequada no te’n sortiràs a la vida. Mou-te noi. Resulta que ser un home de profit, valer-te per tu mateix, ser un bon fill del que els seus pares se sentin orgullosos depèn de si vas trobar-te amb un en un bar o amb un altre a la cua del super. Tenir contactes, quina expressió més freda. Poc a veure amb les carícies de l’ànima o els pessics dels somriures.

Tota aquesta idea de l’amiguisme s’atribueix sempre a la llatina manera d’entendre la vida. Suposo que ho diuen pels Kennedy, els Milliband o el matrimoni Mugabe. Tots som humans, sovint massa humans, ja m’enteneu. El contacte com a connexió és més fred però és molt més raonable. En una empresa quan et demanen liderar un projecte i has de muntar un equip tens en compte l’expertesa dels individus, però també quin grau de confiança et mereixen i altres imponderables com el grau de responsabilitat o d’empatia o l’actitud. Un element és qui et cau millor que l’altre. Això és amiguisme? Si el teu germà és el millor mecànic que coneixes per què no tenir-lo al teu taller? No és recomanable treballar amb qui saps que ho farà millor? Això va en contra dels que no coneixes, de nou el contacte, i de nou pot ser una barrera, fins i tot injusta.

Contactar és viure. Som animals socials. Hi ha qui és una mica bestiota fins i tot. Però és fer el primer pas. Allò d’aguantar-te la mirada. Allò de passar pel costat i aguantar la respiració. El primer cop que et dones la mà. El somriure, primera batalla de la guerra de la seducció. És el teu contacte el que dóna màgia a l’experiència entre humans. I entendre que el contacte pot ser de moltes menes. La meva adolescència es va basar en entendre malament les senyals de les noies que m’agradaven i també de no saber què era ben bé el que jo volia. I tot es resol amb el contacte. L’experiència. Entrenament vital sí en voleu dir, però sense massa tonteria. Sota, cavall i rei, la vida és bàsicament això, tot i que has de saber encaixar quan et ve un as i quan et ve un vuit.

El teu contacte, contactar amb tu, això és una altra cosa, la millor. Saber que només un gest o una manera de tocar-te i ja està tot dit. De fet no es pot dir millor. És aquest el millor dels contactes, el que té tot el valor i que no pot tenir preu. Poc a poc sapiguem què volem en cada moment, és la única manera de viure a llarg.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180730

Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

Sense cervesa?

No vull ser escatològic, però tenim un problema amb els gasos. L’escassetat de CO2està començant a passar factura a Europa. La manca de diòxid de carboni està afectant indústries tan diverses com la de la carn o la cervesa. Fins i tot Coca-Cola va haver d’interrompre l’activitat de la seva planta embotelladora al Regne Unit. “És la pitjor situació de subministrament que colpeja al negoci del diòxid de carboni en dècades”, diuen els entesos. Però què està passant amb el CO2? És el nou forat de la capa d’ozó?

El consum pic del fertilitzant és a l’hivern de l’hemisferi nord, així que les companyies químiques redueixen la producció segons s’aproxima l’estiu. També, els baixos preus de l’amoníac actuals no ajuden a incentivar la producció. És un cas de molt mala coincidència, ja que hi ha moltes plantes tancades i la demanda de begudes està disparada pel Mundial de futbol. Està clar que l’escassetat de CO2 afecta directament els productors de begudes. Heineken i Coca-Cola van haver d’interrompre la seva producció. Aquesta insuficiència de diòxid de carboni també perjudica el sector alimentari.

L’escorxador més gros d’Escòcia va haver de detenir les operacions per l’escassetat de gas la setmana passada. Quality Pork Limited (QPL), que manega una producció de 6.000 porcs per setmana, va deixar d’operar dimarts perquè es va quedar sense CO2 utilitzat per atordir els animals abans de sacrificar-los. QPL planeja enviar prop de 1.000 porcs a una altra planta prop de Manchester aquesta setmana, però els operadors diuen que altres escorxadors també s’enfronten escassetat de diòxid de carboni. Tranquils, és una emergència mundial, però està previst que al juliol tot es recuperi, els porcs i les cerveses també: podrem veure tranquils el futbol.

Article publicat al setmanari Ripollès

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622