La por de no necessitar res

Continuem dalt de l’onada de la impostura, surfejant amb una bena als ulls. Mentre sonen alarmes de guerra nuclear i torna a estar de moda la destrucció mútua, nosaltres ens expliquem les vacances, en què ens hem fet fotos per propagar que som feliços i insistir en el fet que el nostre futur, només el nostre, és brillant. Pànic al buit, però també a patir la pitjor ignorància: no saber què hi haurà quan no necessitem els altres. És a dir, nosaltres sols. I això sense entrar en el fet que ara mateix no requerim ningú. Prejudici vital sobre viure la vida, si em permeteu el joc de paraules. Ens cal la nostra història. Els bons novel·listes ens insisteixen que tota vida és una ficció. En la fenomenal Confeti, d’en Jordi Puntí, hi llegim que “entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai”. I aquí estem, passant de l’autoodi a l’autoengany. I això no sé si és legítim, però no importa gaire i en principi no fa mal a ningú més, un joc de suma zero en què només perdem l’ànima i posem l’esperança a lloguer. Ara bé, sembla que tot i que indiquem que som persones que viuen en 360 graus, som impermeables a la novetat. Veure sense mirar. Sempre amb allò que qualsevol temps passat fou millor; era millor quan eres més jove, la teva darrera ex era millor, el teu pis d’abans era millor, la teva antiga feina era millor… quan el que cal acceptar és que estar pitjor és tan sols una qüestió de perspectiva. 
 
Dispenseu per la literatura d’automassatge, però sí que trobo cert que hi ha persones que són com fulles, que venen per una temporada i marxen amb el canvi de vent. Res a dir, sempre que tots sapiguem a què juguem. Després diuen que hi ha les persones branca, que serien més resistents, però que tot i que s’estan més temps al final es trenquen perquè no suporten el pes quan la cosa es complica. Coses que passen, cap rancúnia si us plau. I finalment, és clar, trobem les persones arrel, que només volen donar-te suport i força. Però tot depèn de l’arbre, diguem-ne i fins aquí el terrible relat de vida interior. La por a no estar sol és una de les pulsions humanes més ridícules i més arrelades, de les que més errors ens obliga a cometre i, segurament, continuarem cometent. Un egoisme ben entès és el primer pas. Tingues endreçada casa teva abans de sortir de viatge a les ànimes dels altres. 
 
Ens costa acceptar que potser no hem de necessitar res dels altres. Però no, volem triar, ni que sigui per dir que no. Com a les eleccions que venen i vindran, semblem abocats a elegir el candidat menys dolent. Amb aquesta estratègia costa no equivocar-se. I anem amb falsa premissa, també es pot votar en blanc a la vida, encara que sigui un cop, perquè el vot de càstig aquí no aplica. Cal separar el que sents per algú del que algú et fa sentir. L’objectiu de l’esperit hegelià és comprendre’s i definir-se, la dialèctica de la història que habitualment confonem amb allò de l’assaig i error. I no, es tracta de confrontar i d’acceptar sumes i restes per poder tenir una cosa nova. No ens agrada la síntesi, no ens agraden les respostes perquè potser ens poden treure la raó i perquè obren escenaris mai pensats. No és només no tenir raó, és tornar a començar. Hem passat el dol i aquesta sensació d’haver mudat la pell ens atabala, costa tornar al gust de la pròpia llibertat.
 
I ara que no suportem no mirar el telefonet cada tres minuts ens costa acceptar que, com diu la cançó, pots ser o estar misteriosament feliç perquè no tens res de què fugir. Diu l’experiència que la felicitat és la tranquil·litat. Ara no em vingueu amb fluir, que no és el mateix que surfejar. El que aquestes paraules tenen en comú és el fet de lliscar, però res més. Perquè la intenció, sempre la intenció amics del nou estoïcisme, és el que fa que no només caminar sigui fer camí. De vegades cal patir sí, i amb intensitat, però no cal patir sempre. El temps passarà, com diuen els poetes de Granada, i no recuperaré les hores i els dies que m’has fet perdre, però estarem en un altre univers, una altra plataforma, un lloc on tornarem. L’autèntic ho tornarem a fer és el de voler tornar a mirar als ulls d’algú i deixar-se confiar. Recomençar. Només sabent-te és quan pots tornar a perdre el cap. Només centrat et pots tornar a perdre, i sense demanar perdó, sense trampes i amb una mica menys de por.  

Article publicat a Nació Digital.

La confiança és culpa teva

No demanis perdó, però la confiança és culpa teva. És un petit tresor que dones, una contrasenya que entregues, una autopista vertical cap al teu punt dèbil. És un tros de tu. Es pot creure que la confiança és un acte de generositat quan tot sovint és tan sols una necessitat d’explicar-nos. I tot, mentre ens capbussem en l’absurd més antic de l’ànima: necessitar que ens comprenguin. És el nostre etern pecat de joventut, perquè som joves més temps del que estem disposats a entendre, i per fora canes, cicatrius i arrugues pretenen fer-nos acceptar que no ens hem de prendre tan seriosament. I no, perquè estem capficats en requerir un altre per ser complets. Addictes a la malfiança i a la superioritat moral costa d’entendre que creguem que la confiança és el nostre desig i el nostre alliberament. La de la confiança és una acció passiva i autoimmune: deixar-se confiar és permetre entrar al teu món. Quan s’obre la barrera la frontera ja no existeix. Nu, indefens i sense capacitat de maniobra, sense escapatòria; som sentiments invertebrats. No hi ha màscares ni cuirasses. No valen els eslògans. Només la nostra realitat, des del poruc nen interior a la nostra sexualitat freudiana i animal, passant per odis defensius i les pors actives. Taquicàrdies de l’ànima que ens fan baixar la mirada en un ascensor. Tenir confiança en algú i d’algú. La confiança és una seguretat de comptar amb la bona fe, la capacitat de suma, la discreció d’algú altre, qui pot asserenar el teu jo. De nou, el responsable és l’altre, però el culpable ets tu.

Com a societat, com a país, com a tot, tenim un problema de confiança sagnant i gairebé irreversible. Sense referents, ni brúixola ni estrella polar ni gurú. Perduts i contents. Perquè hem violentat tantíssim el que som que hem reclamat que la confiança sigui fe. Segons sant Pau “la fe és la certesa del que s’espera, la convicció del que no es veu”. I ho aterro: no pretenc parlar de Déu o només de passada. Perquè la fe es practica, però no es demostra; la confiança es practica i es demostra. A la fe no s’admet el dubte (tot i que els que tenim fe dubtem); en la confiança hi ha la desconfiança. I sempre ho podem empitjorar amb el despit, la sal de les nostres ferides, l’arrogància de la nostra derrota anunciada. És el virus que ens porta a fugir de la confiança com gat de l’aigua calenta. Tornar a confiar, hi ha poques epopeies com aquesta. Entre llençols hem de saber la veritat, entre veritats no hem de fer valer els llençols; la confiança no és fidelitat. Ara bé, la confiança -es recuperi per fantasmes del passat o es creï en la por que desperta l’esperança- no permet l’absència. Demana que hi hagi algú a l’altra banda. I no va de presència, va d’escolta i de comprensió, el més gran sacrifici, tan silent com grandiós.

De fet, la primera crisi de confiança és la que tens amb els pares. Descobrir i comprovar que la biologia i l’amor no pot amb tot. Que la maduresa comporta rebentar esquemes i comoditats, històries de fades de vegades i dictadures surrealistes d’altres, despertars desagraïts i sancions sumaríssimes. I també posat des de l’altra banda, poques coses més terribles que comprovar que els teus fills ja no hi són, ni necessiten ni volen la teva paraula, ja són el record d’un record, una foto en un somriure i a l’inrevés. En essència, deia, només volem sentir-nos compresos, acompanyats, per inèrcia i amb gran velocitat. Sense demanar-ho, allò que “ha de sortir de tu”. Com quan parles entre les dents, i tot ho demanes, sense la pretensió que ningú t’escolti, tot i que sempre pretens que t’entenguin.

Vèncer és entendre que no et pots creure tot el que penses. No confiïs en tu, diguem-ne, et mereixes més que ser el segon plat de la teva neurosi. A voltes sembla obvi que siguem ionquis de la confiança, perquè pot semblar que és la metadona de la nostra vida insuportable i volguda. Les cabòries i obsessions que ens anem disparant als peus. La recepta miraculosa sembla que és tenir la ment ocupada, i de pas fer veure a tothom que ets feliç, molt feliç. Però si has patit saps que el més difícil són les pauses. Aquell moment en què la teva ànima és un circ de tres pistes en què tots els fantasmes fan de trapezistes, pallassos i home bala. Llàgrimes sembrades o recollides que et recorden que tot passa perquè tot queda. La necessitat de fer-nos mal sempre és una excusa, que bona la melangia, dona-me’n més. Deia Voltaire que “tots som culpables del bé que no hem fet”. Exigent màxima a seguir, però el secret va per aquí. Cal fer. Tenim una missió, tots. Ara bé, costa aixecar el cap, és complicat depèn d’on tinguis els peus. Com diu el mestre no hi ha ulleres per a la memòria cansada, l’ànima se’ns esgota per moments i arribem desfonats a una meta volant, i just allà reclamem la confiança com la dosi extra que ens permet continuar: la vida és l’anhel just previ a l’èxtasi dels amants i l’espurna del xoc de les nostres angoixes. I els amants només són pel que van ser i perquè saben que mai a ningú se’l pot forçar perquè estimi i a ningú se’l pot forçar perquè no estimi. Confiar, estimar, quin mirall trencat.

Confiar en algú és l’única declaració d’amor que val, que pesa, que t’arrela. De la complicitat neix una companyonia franca, una transparència total, un indret on es pot respirar sense presses i sense mirar enrere, perquè no cal, no hi ha històrics en la veritat. Per això, estimar també és culpa teva. Hemingway deia moltes coses, però va deixar escrit que “la millor manera d’esbrinar si pots confiar en algú és confiar-hi”. Obvi? No tant, però sovint la solució més simple és la bona. Sense apriorismes, sense receptes, torna a confiar. Tria bé. Perquè tant de bo la Lluna pugui sortir sense tu i perquè, sobretot, és i serà culpa teva.

Article publicat a Nació Digital.

Trobo que trobo a faltar

Escolto sense voler la conversa d’una parella de nova creació, a punt d’arribar a la cinquena dècada i el que més els interessa és com ho explicaran a la gent de la feina i, sobretot, quin règim de “quedades” tindran. Fa gràcia veure com l’amor, o com li vulgueu dir, és una d’aquelles energies que tenim dintre i que se’ns desperta quan coincideixes amb un altre en la mateixa freqüència. Tenim l’amor no correspost, esclar, la gran fàbrica de somnis i de fum autoimmune. Però quan coincideix amb un altre ésser humà, ai, sembla que tot ho pot. L’amor a més aporta una addicció a l’altra persona que pot ser tant meravellosa com terrible.

Deia que el meu superpoder és el d’escoltar converses d’altres. Les caço per deformació professional potser, però sempre he estat curiós i xafarder, què voleu, venen a mi. Ja al metro o a l’autobús, de jovenet, pescava grans històries, i més quan la gent parlava per telèfon en lloc de llançar filípiques per missatge de text. En l’anonimat de la terrassa d’un bar, en un tren mentre mires per la finestra, mentre et mossegues el llavi, així les converses m’arriben. I quan parles pensant que ningú t’escolta acostumes a sincerar-te. De mil maneres els enamorats es diuen que es troben a faltar. I sovint aquest enyor és d’un futur que no ha passat, i possiblement mai succeirà. Quan trobes a faltar al teu estimat estàs mentint? No, però sí que estem posant més cera de la que crema. Culpable. Aquest món d’expectatives creades, segurament des de la infantesa, pot amuntegar combustible a la nostra foguera emocional que pensem que no podem controlar, però a la que hem donat la torxa encesa a algú altre.

Tenim fantasmes que ens persegueixen, i ens perseguiran tota la vida. Il·lusions i esperances creuades, decepcions i ferides mai prou ben curades. El dolor és una benzina vital, és intensitat. Si mai has sentit la tristor com una inevitable penyora vital per poder tenir l’altra cara, la de la felicitat, aquella que quan la pessigues et sents complet, llavors compartim viatge. Un camí que no té objectiu clar, i que com deia el clàssic, el que importa és fer-lo i no tant on acabes. De fet, no s’hi arriba mai. Quan deixes de pensar en perquès i et mous només pas a pas, preocupat tan sols de la primera petjada, és quan comences a entendre el que veus al mirall. La mirada, ni s’assaja ni es modula. És una alegria quan saps ja com ets, però s’ha acabat l’era del lament i l’autoengany tunejat: som el que som. La vida va com va i ve com ve.

Em passa que de vegades se’m posa una musiqueta al cap. Pot ser uns versos de Mishima, una falca comercial de la ràdio o bé l’obertura de Tannhäuser. Crec que em ve sense cap motiu. Potser és perquè he menjat massa carn vermella, o potser és perquè no he pogut entendre bé la teva reacció, però en qualitat digital aquesta tornada em porta a un lloc. Un indret fals perquè o és un record o és una fabulació. I és igual. Perquè matemàticament l’enyor m’inunda, soc tot fet de melangia, i els meus ulls, aquesta mirada impossible de falsejar, volen fugir dels altres i només mirar cap endins. I trobo que trobo a faltar. Però no sé a qui o a què. Ara no ho sé. He trobat a faltar a molts. A qui no tornarà mai més, però em va construir l’ànima i sempre tindré al cor, com ens passa a tots. A d’altres que sé que hi són, però que no hi puc comptar. I també a qui no sap com és d’important per mi, però és recurrent a les meves pregàries. Un cop superats els perquès em fa vertigen pensar que puc superar els quis.

Una vida sense referents, sense noms, pot ser el somni dels estoics, el súmmum de l’ataràxia potser. Però ja he acceptat el patiment com a mala herba del jardí. Com aquell company de feina que no t’és simpàtic, però que has après a tolerar, i fins i tot hi comparteixes algun esmorzar. Prefereixo trobar a faltar, amb tot el paquet incòmode que suposa, que no badar entre la ignorància i el tantsemefotisme. No defenso que el sofriment és bo perquè et manté connectat a la vida, però és que és així. Viure no només són fotos a Instagram o d’altres coses més reals com creuar-te un somriure amb un desconegut o comprovar que algú que t’importa ara li va bé i et fa una mica de ràbia. Viure és un joc captiu, d’anades i vingudes, el que sempre ve és el canvi. I aquí és on rau el valor de l’experiència, no pas de l’edat, de com has estat capaç de passar pel fetge tota la desgràcia que t’has hagut d’empassar. A tots ens passa. Segur que hi ha qui té més motius que altres, però i què? Només faltaria que ara es posi de moda, gràcies al wokisme, graduacions de patiment, una nova classe d’etiqueta social. Quina mania de fer-nos diferents, de fer-nos especials, tot per no haver d’encarar el gran silenci que és la solitud i la tranquil·litat que se’n desprèn.

Trobar a faltar un què, però és sobretot un qui. Potser ve de lluny, potser ve d’aquest matí. En tot cas és una petita màgia que portem dins. Ara que diuen que hem d’abraçar l’ansietat i agrair l’angoixa sembla més senzill buscar l’harmonia amb allò que enyorem, sigui real o imaginat. Ara bé, si és una persona només hi ha una manera segura i fiable d’eliminar aquesta sensació, si és que la vols deixar de tenir, que no ho tinc gaire clar.

Article publicat a Nació Digital.

Responsables de fer-nos sentir culpables

Jo ja t’ho vaig dir encara que no t’ho hagi dit mai. Som addictes al llum de gas que ens cuinen tot fent xup-xup, avesats a la llavor del dubte, que en comptes de fer-nos més curiosos i inquisitius ens torna tancats i indolents. Així ens tracten els governs i les persones que no ens convenen. Ens fan por, la fabriquen per nosaltres. La sequera, la contaminació, la vellesa, la tristesa i l’avorriment, tot és culpa nostra. Sí, culpa. Patim una malaltia ben estranya: quan més ens podem comunicar, quan tot sembla més senzill per dir la nostra, ens mosseguem el pensament amb l’autocensura. Com a societat i com a individus. Som incapaços de construir un discurs complet sobre nosaltres. Llavors no és autocensura, em diran. Sigui per por o sigui per vergonya, no és que no diguem, és que no escoltem, ens hem amputat les antenes, no sabem on trepitgem. Ara que parlo menys de política perquè sembla que m’he fet filòsof m’adono que hem après a parlar mentre ens hem tornat sords, i no ens importa gens. El llegir fa perdre l’escriure, podríem dir. És necessari diferenciar paraules com culpa i responsabilitat. I encara més deslligar-ho d’un altre mot vital: obligació. Però aquesta és una altra guerra. Està bé dutxar-se amb un cubell de company per aprofitar l’aigua que cau al principi, aquella gelada, aquella que espanta. I és fantàstic anar mostrant les nostres emocions, si dic el que sento tot anirà millor i segur que m’entens i alabat sia Déu. Potser sí, ens han dit que ho fem, i subratllant-nos que com és possible que no ho féssim fins ara. Ben segur grans pensaments. Però les bones idees i les intencions nobles acostumen a portar problemes.
 
La responsabilitat va abans que la culpa; és l’activitat vital. Tot el que fem, el que endeguem, somiem, maleïm, odiem, facilitem, exposem… són el nostre tot, són camins que hem de fer sols, com diu la cançó. Som responsables de fer camí. Amb la definició de culpa apareix la intenció. Però això no ens fa sentir culpables. Mirar el got buit, pensar que ja no hi ha solució, que no hem fet tot el que calia, que és culpa nostra. Per principi, culpa comporta voluntat, però nosaltres l’usem com a condemna externa; ens fan culpables. Aquesta derrota moral viu del no voler escoltar, de no fer l’esforç d’entendre, de no fer peu a terra. Preferim ser culpables a responsables. Hem deixat que s’instal·li una ètica perdedora en el nostre dia a dia. Tan eufòrics que hem volgut estar quan no teníem cap motiu. Ens poden les ganes de melangia i tristor, i el més important: foragitar el nostre instint, externalitzar el nostre desig, posar-nos al seient del copilot. És com dir que Madrid ens treu la Fórmula 1. Ningú ens treu res, ho hem fet bé, i els altres també. La vida és això, ens rasca, ens colpeja, i sovint ens fa caure. I la nostra heroïcitat és adonar-nos-en mentre ensopeguem que acabarem caient. Que és inevitable el cop. La tranquil·litat que ens dona saber el final. El nostre mal és la incertesa voluntària.  
 
No hi ha altra recepta que la franquesa, lluny del sincericidi, i tot i semblar del nou catecisme la cosa va per aquí. S’ha de ser valent, molt, per dir-se a un mateix que la vida és com és i que toca surfejar, viure esperant una onada que valgui la pena. Primer valent per dir-s’ho un mateix, però sobretot perquè després ve el primer pas d’un trajecte sense retorn. I això no va de creixement personal ni de vendre galindaines. Marc Aureli deia allò que l’amabilitat és invencible fa poc li he dit a una de les persones àncora de la meva vida que no hi ha res més poderós que parlar amb el cor. Ha vist que no anava de broma, es nota quan soc seriós. Sí, costa ser més cursi. Però la franquesa requereix coneixement i seguint afiliats a l’autoengany no podrem ser mai autèntics. Incompatible. El nostre cercle viciós és tant lamentable com simplista. No ens mereixem la realitat que vivim perquè no és genuïna, parlem d’intel·ligència artificial quan, avui, no podem usar conceptes fidedignes, ni paraules segures. Estem assassinant la nostra base, asfixiant la guspira que ens dona vida, ofegats per la grisor autoimmune. No és que no ens deixin ser el que volem ser, és que som incapaços d’imaginar-ho, enredats en un sentiment de culpa absurd que ens nega la realitat i ens treu la responsabilitat de somiar.

Article publicat a Nació Digital.

Tot el que no puc dir (i no et diré)

Hi ha poques boires més espesses que les que ens posem nosaltres davant dels ulls. Pots perdre la vista, però no hauries de perdre la mirada. La falta de perspectiva és sensacional i colpidor. No sabem on som. Passa amb la consolidació del populisme arreu del món, però passa també per les coses que no diem. O pitjor encara, que no podem. Això ens diem. Estem mutilats, però som nosaltres que ens apliquem la guillotina. Pel que diran o sobretot per si ens responen. Ja no podem entomar rèpliques que no siguin totalment agradables. No volem patir gens ni gota. De nou l’angoixa d’haver perdut la brúixola, fins i tot hem extraviat les referències d’on no volem anar. Ens tanquem, no li puc dir, ens repetim. Tot i que ja sabem que tot això passarà, que l’única cosa que roman és el canvi. I això no ens tranquil·litza, no ens acarona l’ànima saber que vivim sobre un monocicle d’equilibri impossible. No trobem el com del canvi. Som com cucs de seda trencant la crisàlide per ser papallones. Perdoneu-me per ser tan carrincló. Papallones, sí, però marejades, plenes de cops i amb una ànima sense nord.

Ja encenc l’alarma. Potser és només que m’estic fent gran. La maduresa és perdre el Nord, literalment. Navegant sense ruta aparent, despertar del somni de la joventut, l’enyor d’un futur que mai arribarà. Diuen Los Elefantes allò que “Cada día creo un poco más / Que la edad nos va haciendo callar / Ya no digo tonterías “por decir” / Me asusta lo que creen de mí”. Sempre surto amb trossets de cançons pop. Soc superficial i defujo el que em pessiga la paciència. Però creia fermament que ara sabria com funcionen els botons del comandament, que ja em podria passar el joc. I no, anem surfejant en el tsunami -que no vingui ara l’Audiència Nacional- que és la societat relativista obsessionada amb el plaer a curt i l’oblit a llarg.

Perdoneu per si enganyo amb el títol, tot el que no puc dir, perquè no explicaré cap confidència que pugui haver recollit en la meva vida professional. Com deia aquell, valc pel que callo. M’he adonat que sovint, amb la gent que m’importa o que m’ha importat, he deixat de dir el què sentia o el que pensava. Em ve amb allò de George Eliot: “Mai és tard per ser allò que hauries d’haver estat”. Defenso que la sinceritat radical no té cap sentit. L’altra cosa és ser franc, però cal no oblidar els nostres codis de convivència. No cal recordar al teu amic que cada dia està més calb o que si l’altre ha estat més o menys encertat en la reunió de la feina. Ja podem dir sense que ningú es molesti que ara la qüestió no és l’eix dreta-esquerra, no. Ara és populisme llampant versus realitat avorrida. Abans es deia que no hi havia duros a quatre pessetes, i ara bàsicament el pensament demana titular en píndoles que visquin i mutin a les xarxes socials.

No és només el conte de l’emperador que va nu. Això ja ho hem passat. Volem pensar que vivim en una cançó d’en Joan Dausà, quan som més aviat narcotraficants d’afecte com si Breaking Bad es cotitzés amb egoisme, una altra paraula que té una connotació negativa en si mateixa. Com responsabilitat, com deure, fins i tot com honor. Una de les meves obsessions: perdem el sentit original de les paraules. Les esculpim amb ignorància, no busquem sinònims, o noves paraules. Ja no sabem què és l’amor, com volem saber què vol dir felicitat o llibertat? No distingim debat de batalla, ni ira de desacord.

Ens mantenim en això que ara t’ho diria, però no puc. Ens ha arrelat això. No t’ho puc dir, i no t’ho diré. I llavors? Per què no em dius que t’agrado? O que em vols? O que no t’agrada com he fet l’informe? I quan li diràs a algú que el que fa et molesta? Se’n diu ser assertiu. Però no, preferim les nostres pel·lícules de sèrie B. Ni tenim la societat que volem, ni el país en què creiem, ni la família que desitgem. La nostra bombolla d’incertesa controlada, amb decorats quotidians, ens permet estar feliços. Perquè es tracta d’això, no pas de viure perquè fa mal, ni que sigui poquet que ja és massa.

Article publicat a Nació Digital.