Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s